jueves, 3 de junio de 2010

CiU, còmplice del 'pensionazo'

EL 'DECRETAZO' per congelar les pensions i retallar el sou dels funcionaris i alguns empleats públics -no tots, perquè els d'Adif, Renfe i Aena, és a dir, els que poden paralitzar els transports, en queden exclosos- representa un sacrifici injust i dolorós i hauria pogut ser el motiu per canviar una política econòmica desastrosa.
l suport de CiU, en forma d'abstenció, ho va impedir i ara a Zapatero li espera una llarga agonia i un verdader calvari perquè aquest home no té un pla d'ajust ni sap on va.
Arribaran més ajustos i més durs, que li continuaran imposant des de fora. Probablement, una vaga general. Més desocupació i més despesa, més superimpostos i menys solvència, i uns pressupostos de l'Estat que salvarà greixant els suports d'uns o altres, a costa del dèficit. El pobre suport obtingut pel decretazo només servirà per prolongar la crisi i, com va dir Rajoy, representa el fracàs definitiu de tota la seua política, no només l'econòmica. Una política de ruptura de la convivència política nacional basada en l'aïllament de l'alternativa "com sigui".
La memòria històrica, la reforma de l'Estatut, la negociació amb ETA, l'ampliació de l'avortament no han sigut més que pretextos per posar tothom contra el PP. Per raonables que fossin, no es podia acceptar cap de les reiterades alternatives econòmiques, precisament perquè sorgien de l'oposició. Propostes de reducció de la despesa i del dèficit, davant de l'escandalós malbaratament dels comptes públics i l'imparable augment de l'atur. Insistents advertències davant d'una crisi l'abast final de la qual encara no coneixem, però a la qual ZP ha tardat tres anys a reaccionar.
Per això, el primer que cal aclarir és que encara que des de fora ens han imposat la magnitud de la retallada, sí, no ens han exigit la forma de fer-ho. Justament la xifra de la retallada és la que va proposar reduir el PP en els últims pressupostos de l'Estat, però sense tocar pensions ni salaris.
En tots els debats pressupostaris, el 5 de maig d'aquest any i una setmana després, el 12, Rajoy va demanar a Zapatero al Congrés una reunió urgent per acordar la reducció de la despesa de totes les administracions públiques i un pla realista per crear ocupació. Tres dies després d'haver rebutjat per enèsima vegada l'oferiment de Rajoy, li va arribar a ZP l'ordre de la retallada des de Brussel·les.
Als mercats internacionals, que ZP confon amb els molins de vent del Quixot, se'ls havia esgotat la paciència i Zapatero va elegir la pitjor retallada possible, perquè recau en les capes més indefenses de la societat i trenca l'últim pacte d'Estat que quedava viu, el pacte de Toledo, creat fa 15 anys amb el consens de tots els partits per mantindre el poder adquisitiu de les pensions que tenen una quantitat mitjana de 700 euros i de les quals més del 80% no arriben a 1.000 euros al mes.
I ara cal preguntar-se: per què Zapatero ha elegit la retallada més dolorosa socialment i més perillosa electoralment? Només hi ha una resposta possible. Després de faltar tant a la veritat i de mentir tant a tants, s'ha vist en l'obligació d'adoptar un gest qualitatiu perquè els mercats i les autoritats comunitàries creguessin en un desacreditat ZP. En l'autenticitat de les seues rectificacions. Al final, Zapatero, que és capaç fins i tot d'enganyar-se a si mateix, no ha tingut més remei que autoesmenar tota la seua política perquè el creguin.
No resulta fàcil explicar les raons dels còmplices en el pensionazo del PSOE, sobretot les de CiU, perquè una setmana abans demanava eleccions anticipades i va desaprofitar una clara ocasió per provocar-les.
S'apel·la a un sentit de la responsabilitat per Espanya, xocant al vindre del mateix partit que recolza les consultes sobiranistes i amb què es vol maquillar l'interès partidista de CiU perquè no coincideixin les eleccions autonòmiques i les generals.
Inevitablement, hi ha altres interpretacions per explicar el sorprenent gir de CiU. Unes més benevolents que d'altres, però gens patriotes. Em refereixo al patriotisme de l'Estat, perquè el d'aquí va quedar sentenciat quan Artur Mas li va contestar al Parlament a Maragall que si li continuava parlant de 3% s'acabava l'Estatut.
I és que parlant de percentatges, el destí no deixa d'oferir coincidències capritxoses i sorprenents. Com la de l'obertura per aquestes dates d'una comissió d'investigació al Parlament del cas Millet i la filtració del cas Pretòria, que presumptament implicaria greument la federació nacionalista en el seu finançament irregular.
Hipòtesi a part, la realitat és que el PSOE ha pogut comprovar, una vegada més, que, quan arriba l'ocasió, en CiU s'hi pot confiar. Ja sigui per a l'ampliació de l'avortament o per mantindre l'oasi aquí. Aquesta espècie de socioconvergència per tapar-se els uns als altres i perquè, arribat el cas, Castells i Nadal, i Macià Alavedra i Prenafeta, puguin parlar de pastanaga. O bé com ara, per socórrer Zapatero, encara que sigui a costa de sacrificar els pensionistes i els funcionaris catalans.
I quan arribin els pròxims pressupostos de l'Estat no serviran de gran cosa les ame- naces de Duran, perquè Zapatero ja trobarà, com ara, encara que sigui amb altres, raons suficients perquè el recolzin. Per tot plegat, no els faltaven motius als diputats del PSOE per tributar a Duran Lleida una sonora i més que merescuda ovació. Aplaudit no per salvar Espanya, no, sinó per salvar un Zapatero enfonsat.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat per Lleida del PP

No hay comentarios: