El pèssim estat de la nació

El sisè debat sobre l’Estat de la Nació presidit per Zapatero ha ofert una important novetat respecte als anteriors. L’autoesmena total de Rodríguez Zapatero a sí mateix. En què s’ha diferenciat el president del Govern respecte al debat de l’any passat? En tot. Assegurava el 2009 que no hi hauria retallades socials, ni reforma laboral. Que només es tocarien les pensions i els sous dels funcionaris cap amunt. S’entreveien brots verds en l’economia i es feia l’única política possible.

Què ha passat un any després? Doncs que només s’han destruït 700.000 llocs de treball més, que ja són 4 de cada 10 joves els que estan a l’atur, que el nostre deute ha crescut en 10.000 milions d’euros, que s’han tancat més de 35.000 empreses i que va haver de ser Obama qui obligués el nostre líder planetari a reconèixer la realitat d’una crisi, que obstinadament ha negat, davant de la qual va reaccionar en direcció contrària a l’adequada, i que finalment s’ha traduït en ajustos dolorosos i injustos que es podrien haver evitat.

En què s’ha diferenciat el discurs del líder de l’oposició respecte al de l’any passat? En res. Llavors, com ara, recomanava Rajoy a Zapatero la imperiosa necessitat de retallar la despesa pública supèrflua i innecessària, de fomentar l’ocupació, d’emprendre reformes estructurals i de reduir el dèficit i el deute per evitar el que ha vingut després. Però Zapatero, que per mèrits propis s’ha convertit en el pitjor president de Govern que hem conegut els espanyols en democràcia, ha continuat fent gala de les seues dos principals característiques.

La impostura del nostre president és tan gran que és capaç de sostindre una cosa i la contrària gairebé alhora, en funció de l’escenari, la conveniència o el moment. Res del que diu o assegura, amb aquesta emfàtica solemnitat que a hores d’ara sona a ridícula, no té a veure amb la realitat. Justifica ara la rectificació del Govern, fins i tot en contra dels seus propis principis, per la necessitat d’adaptar-se a unes circumstàncies que han canviat. No és cert. Ni rectifica errors, perquè en continua cometent, ni les circumstàncies ara són diferents a les que el van portar a comprar el vot amb 400 euros o als successius Plans E, que són un monument al malbaratament públic.

La segona característica —defecte greu de Zapatero— és la supèrbia, l’orgull, l’insensat revengisme que li impedeix reconèixer alguna raó en l’adversari i que l’ha portat a governar en contra de la meitat dels espanyols, que ha dividit com mai en l’àmbit ideològic, territorial i social, i a trencar tots els pactes d’Estat entre Govern i oposició, que són essencials per al funcionament de la democràcia. Observant la pomposa solemnitat dels seus anuncis i compromisos, que després mai compleix, la pregunta es fa inevitable: es creu Zapatero les seues pròpies mentides, o creu que per governar un país cal enganyar els seus ciutadans sistemàticament?

La resposta a qualsevol de les dos preguntes és demolidora sobre la conveniència de la seua continuïtat en el poder. Conveniència per als ciutadans, clar. Per a l’interès general. La pompa amb què ha celebrat ZP el seu desè aniversari al capdavant del PSOE produeix vergonya aliena. A qui es dirigia ZP-10? Als aturats, als empresaris o als pensionistes? No queda dret ni un dels pactes d’Estat que van fer modèlica la nostra transició democràtica. El Pacte de Toledo, que garantia el poder adquisitiu de les pensions, ha saltat pels aires. El pacte contra el terrorisme, que s’ha restaurat després de la nefasta negociació amb ETA de la passada legislatura, que va posar al carrer criminals tan sanguinaris com De Juana Chaos, està en via d’extinció. I Zapatero ens deixarà una Espanya dividida, enfrontada dins, arruïnada i tutelada des de fora.

Acatarà o no el Govern socialista la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l’Estatut? Doncs segons el dia o el lloc, sí o no. En qualsevol cas, ja es proposen trampes per burlar-ne els efectes, i quan un govern no respecta les sentències judicials, no hi ha democràcia, perquè amb quina força moral se li pot demanar al ciutadà que compleixi les seues obligacions?

El pacte territorial, també trencat des que els socialistes s’han entossudit a governar contra la llista més votada, encara que fos en companyia de partits separatistes, afecta no solament com estem veient la integritat mateixa de l’Estat, sinó fins i tot la del mateix PSOE.

Resulta desconcertant, per a qui es deixi desconcertar, que el socialista Montilla presideixi una manifestació independentista contra el socialista Zapatero i agiti l’enfrontament del PSC en contra del PSOE, que és el mateix. Tan desconcertant com que els 25 diputats socialistes catalans votin a Madrid el contrari del que han votat aquí. En el fons tot és una gran pantomima, ja que del que es tracta és de barrar el pas al Partit Popular, és a dir, a l’alternativa, i quan no serveixi Montilla sempre apareixerà un Artur Mas o un Duran i Lleida amb el salvavides preparat. Tant se val!

El cinisme i la hipocresia al servei de la causa, sota la magistral batuta d’un Zapatero que s’atreveix a vindre a Barcelona a exhibir complicitats i tarannà entre somriures i abraçades, després de la major retallada en pensions i d’obra pública en la història a Catalunya. No importa. Al PSOE ja li ha caigut la E, la O i la S, però no se li ha esgotat la seua obsessió per mantindre el poder, com sigui.

El que passa és que la societat quan és enganyada tantes vegades acaba reaccionant, i és el que aviat comprovaran Montilla i Zapatero, pel bé de tots.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat PP per Lleida. Portaveu d’Agricultura del
Grup Popular al Congrés

El PSOE rechaza el salvavidas para agricultores y ganaderos

Lamento que el Gobierno haya terminado el curso político y la Presidencia de la UE mostrando su auténtica cara que no es otra que la de la insensibilidad y el desprecio total respecto al sector agrario, al rechazar con sus votos una Propuesta de Resolución para la defensa de los intereses agrarios en la UE.

Sólo así se puede explicar el incomprensible rechazo de los socialistas a una iniciativa propuesta por el PP y que, entre otras muchas, proponía las siguientes medidas: la defensa de nuevos criterios de reparto en los Fondos Estructurales atendiendo a la incidencia del paro o la brecha tecnológica; la defensa para que se mantenga la estrategia de 2020 con las actuales dotaciones presupuestarias que reciben agricultores y ganadores europeos y que los españoles mantengan el mismo nivel de ayudas directas; la introducción de mecanismos de intervención para que actúen como redes de seguridad tras crisis de precios o sanitarias y, también, las políticas de apoyo al sector lácteo para mantener la viabilidad del sector.

En la propuesta, y ante la dejación del Gobierno socialista, se incluían también medidas referidas a los acuerdos o negociaciones internacionales que se han desarrollado durante la Presidencia española de la UE, tales como: la inclusión de disposiciones especiales en el acuerdo UE-Marruecos para evitar el incumplimiento por parte de Marruecos de las condiciones del acuerdo y la elaboración de una propuesta de compensaciones a los sectores agrarios españoles afectados por las negociaciones UE-Mercosur.

Resulta imprescindible garantizar que las importaciones de terceros países a la UE estén sujetas a las mismas normas de calidad y seguridad alimentaria que las que se exigen a las producciones comunitarias.

Por todas estas razones es lamentable el rechazo de los socialistas a las medidas planteadas por el PP contenidas en dicha Propuesta de Resolución. A pesar del cinismo que caracteriza al Ejecutivo, en esta ocasión no se ha atrevido a apoyar aquí lo que ha despreciado a la vista de toda Europa durante la Presidencia española.

Lamento que por tan solo cuatro votos no haya prosperado este salvavidas para el sector agrario propuesto en el Debate de la Nación por el PP, el único grupo político que se ha acordado de la crítica situación del sector. El PP es el portavoz del campo en el Congreso.

José Ignacio Llorens Torres
Diputado por Lleida del PP
Portavoz de Agricultura del Grup Popular en el Congreso

La sentència de l’Estatut

Ni l’Estatut que va sortir del Parlament, i va retallar després el Congrés, amb els vots, entre d’altres, del senyor Montilla, estava net com una patena ni tots els preceptes recorreguts han estat declarats inconstitucionals.

Aquesta seria una primera interpretació de la sentència del Tribunal, podríem dir-ne que a grans trets. També és una simplificació quantificar el nombre d’articles de l’Estatut que s’han mantingut o els que s’han tombat.

Anem als aspectes substancials de la sentència. N’hi ha un d’essencial. ElTC ratifica, com no podia ser de cap altra manera, que l’única nació indissoluble és Espanya i, per tant, que el subjecte de la sobirania nacional és el poble espanyol en el seu conjunt, com estableix l’article 2 de la Constitució, que es manté vigent.

El contrari seria una reforma encoberta de la Constitució a través d’un Estatut. La gran trampa que atemptava contra l’actual mode d’Estat, i sobretot contra la Constitució, era precisament negar la legitimitat delTC per pronunciar-se sobre l’Estatut, perquè havia rebut el suport en un referèndum —amb resultats, per cert, ben escassos— del poble català. Només les reformes constitucionals aprovades pel poble espanyol, titular de l’única sobirania nacional que hi ha a Espanya, a través dels procediments previs i posteriors establerts a la mateixa Constitució, poden modificar-la.

Les referències a Catalunya com a nació a l’Estatut que figuren al preàmbul són irrellevants i merament descriptives. No tenen cap efecte jurídic. En aquesta qüestió, tots els magistrats delTC, tant els anomenats “progressistes” com els “conservadors”, han estat d’acord des del principi de les deliberacions, com també han convingut que el Poder Judicial és únic i independent per a tot l’Estat. Mala notícia per a l’oasi català, convulsat pels casos Millet i Pretòria, que amenacen de convertir-lo en una espècie d’oceà de la corrupció.

El català tampoc pot ser la llengua “preferent” de les administracions i mitjans de comunicació públics de Catalunya, la qual cosa no fa més que adequar l’ús públic a la realitat social d’una Catalunya lliure i bilingüe, on els ciutadans sense grans escarafalls elegeixen una dels dos llengües oficials a Catalunya per comunicar-se, que per això hi ha els idiomes. Desgraciadament, aquesta llibertat no es trasllada a l’àmbit educatiu, on el caràcter vehicular reconegut al català acabarà provocant una hemiplegia perjudicial en les futures generacions.

Pel que fa a la batalla sobre les competències plantejades per l’advocat de l’Estat, és adir, pel Govern central socialista, s’anul·len les competències d’autonomia financera, i la bilateralitat no podrà afectar les competències exclusives de l’Estat. En total, la sentència declara flagrantment inconstitucionals 14 articles, essencials, ho repeteixo, declara interpretables 23 articles més i 4 disposicions addicionals, fet que obre una via conflictiva, i respecta la resta dels articles. S’ha d’assenyalar que la sentència ha estat guiada pel bloc, és a dir, el proposat pel PSOE i que els preceptes declarats inconstitucionals han rebut el suport de vuit dels deu magistrats. No obstant, l’ambigüitat d’alguns preceptes interpretables serà font interminable de nous conflictes i xantatges inacceptables.

Aquest és el resultat d’un llarg procés que va començar, cal recordar-ho, quan ZP, llavors a l’oposició, va prometre a Maragall que li donaria l’Estatut que li demanés. Després de l’èmfasi electoral, ja com a president del Govern, Zapatero va matisar que donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament, que el primer que va fer va ser arraconar i excloure el Partit Popular de les deliberacions sobre la reforma de l’Estatut. I que va arribar després al Congrés retocat abans al cafetó nocturn i clandestí entre Zapatero iArtur Mas sense Duran. Com es pot veure, tot molt rigorós, molt seriós i molt democràtic.

I ara arriba la segona part del sainet. En clau electoral com sempre, en què els exercicis d’hipocresia i cinisme del PSOE arriben a cotes inigualables. Montilla ha iniciat una campanya per convèncer-nos de la tragèdia que suposa la retallada d’un Estatut, que en els seus quatre anys de vigència no és que hagi millorat precisament les nostres vides. Farà una crida a la mobilització de nacionalistes i sobiranistes radicals, que ja no podran convocar consultes secessionistes, i sobretot perquè no se li avanciArtur Mas.Aquesta vegada, ni el 3%ni el cas Millet seran cap obstacle per a la sociovergència en defensa de Catalunya. I Montilla al capdavant de la rebel·lió contra la sentència que el Govern central qualifica d’èxit. Una altra vegada la doble cara del PSOE.

I el gran prestidigitador? Doncs tornant deToronto, on acaba de renegar de la despesa i del dèficit públic, superat el suplici semestral europeu, disposat a impulsar la “reforma laboral que mai faria”, i a explicar a Catalunya la part de l’Estatut que s’ha mantingut, i a les hosts socialistes de la resta d’Espanya, la que no ha prosperat.Als del Partit Popular, que diem el mateix aquí que a Madrid, ens queda la satisfacció que teníem prou raons per denunciar la inconstitucionalitat de l’Estatut, i que hem prestat un servei inqüestionable per preservar la unitat d’Espanya, cosa que és bona per a Catalunya i per a la resta d’Espanya. I als governs de la Generalitat i al central, tots dos presidits per socialistes, ens queda demanar-los que no enganyin més els ciutadans i es dediquin a resoldre’ls els molts problemes que tenen.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat per Lleida del PP i Portaveu
d’Agricultura del Grup Popular al Congrés