La sentència de l’Estatut

Ni l’Estatut que va sortir del Parlament, i va retallar després el Congrés, amb els vots, entre d’altres, del senyor Montilla, estava net com una patena ni tots els preceptes recorreguts han estat declarats inconstitucionals.

Aquesta seria una primera interpretació de la sentència del Tribunal, podríem dir-ne que a grans trets. També és una simplificació quantificar el nombre d’articles de l’Estatut que s’han mantingut o els que s’han tombat.

Anem als aspectes substancials de la sentència. N’hi ha un d’essencial. ElTC ratifica, com no podia ser de cap altra manera, que l’única nació indissoluble és Espanya i, per tant, que el subjecte de la sobirania nacional és el poble espanyol en el seu conjunt, com estableix l’article 2 de la Constitució, que es manté vigent.

El contrari seria una reforma encoberta de la Constitució a través d’un Estatut. La gran trampa que atemptava contra l’actual mode d’Estat, i sobretot contra la Constitució, era precisament negar la legitimitat delTC per pronunciar-se sobre l’Estatut, perquè havia rebut el suport en un referèndum —amb resultats, per cert, ben escassos— del poble català. Només les reformes constitucionals aprovades pel poble espanyol, titular de l’única sobirania nacional que hi ha a Espanya, a través dels procediments previs i posteriors establerts a la mateixa Constitució, poden modificar-la.

Les referències a Catalunya com a nació a l’Estatut que figuren al preàmbul són irrellevants i merament descriptives. No tenen cap efecte jurídic. En aquesta qüestió, tots els magistrats delTC, tant els anomenats “progressistes” com els “conservadors”, han estat d’acord des del principi de les deliberacions, com també han convingut que el Poder Judicial és únic i independent per a tot l’Estat. Mala notícia per a l’oasi català, convulsat pels casos Millet i Pretòria, que amenacen de convertir-lo en una espècie d’oceà de la corrupció.

El català tampoc pot ser la llengua “preferent” de les administracions i mitjans de comunicació públics de Catalunya, la qual cosa no fa més que adequar l’ús públic a la realitat social d’una Catalunya lliure i bilingüe, on els ciutadans sense grans escarafalls elegeixen una dels dos llengües oficials a Catalunya per comunicar-se, que per això hi ha els idiomes. Desgraciadament, aquesta llibertat no es trasllada a l’àmbit educatiu, on el caràcter vehicular reconegut al català acabarà provocant una hemiplegia perjudicial en les futures generacions.

Pel que fa a la batalla sobre les competències plantejades per l’advocat de l’Estat, és adir, pel Govern central socialista, s’anul·len les competències d’autonomia financera, i la bilateralitat no podrà afectar les competències exclusives de l’Estat. En total, la sentència declara flagrantment inconstitucionals 14 articles, essencials, ho repeteixo, declara interpretables 23 articles més i 4 disposicions addicionals, fet que obre una via conflictiva, i respecta la resta dels articles. S’ha d’assenyalar que la sentència ha estat guiada pel bloc, és a dir, el proposat pel PSOE i que els preceptes declarats inconstitucionals han rebut el suport de vuit dels deu magistrats. No obstant, l’ambigüitat d’alguns preceptes interpretables serà font interminable de nous conflictes i xantatges inacceptables.

Aquest és el resultat d’un llarg procés que va començar, cal recordar-ho, quan ZP, llavors a l’oposició, va prometre a Maragall que li donaria l’Estatut que li demanés. Després de l’èmfasi electoral, ja com a president del Govern, Zapatero va matisar que donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament, que el primer que va fer va ser arraconar i excloure el Partit Popular de les deliberacions sobre la reforma de l’Estatut. I que va arribar després al Congrés retocat abans al cafetó nocturn i clandestí entre Zapatero iArtur Mas sense Duran. Com es pot veure, tot molt rigorós, molt seriós i molt democràtic.

I ara arriba la segona part del sainet. En clau electoral com sempre, en què els exercicis d’hipocresia i cinisme del PSOE arriben a cotes inigualables. Montilla ha iniciat una campanya per convèncer-nos de la tragèdia que suposa la retallada d’un Estatut, que en els seus quatre anys de vigència no és que hagi millorat precisament les nostres vides. Farà una crida a la mobilització de nacionalistes i sobiranistes radicals, que ja no podran convocar consultes secessionistes, i sobretot perquè no se li avanciArtur Mas.Aquesta vegada, ni el 3%ni el cas Millet seran cap obstacle per a la sociovergència en defensa de Catalunya. I Montilla al capdavant de la rebel·lió contra la sentència que el Govern central qualifica d’èxit. Una altra vegada la doble cara del PSOE.

I el gran prestidigitador? Doncs tornant deToronto, on acaba de renegar de la despesa i del dèficit públic, superat el suplici semestral europeu, disposat a impulsar la “reforma laboral que mai faria”, i a explicar a Catalunya la part de l’Estatut que s’ha mantingut, i a les hosts socialistes de la resta d’Espanya, la que no ha prosperat.Als del Partit Popular, que diem el mateix aquí que a Madrid, ens queda la satisfacció que teníem prou raons per denunciar la inconstitucionalitat de l’Estatut, i que hem prestat un servei inqüestionable per preservar la unitat d’Espanya, cosa que és bona per a Catalunya i per a la resta d’Espanya. I als governs de la Generalitat i al central, tots dos presidits per socialistes, ens queda demanar-los que no enganyin més els ciutadans i es dediquin a resoldre’ls els molts problemes que tenen.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat per Lleida del PP i Portaveu
d’Agricultura del Grup Popular al Congrés