jueves, 16 de septiembre de 2010

Els canvis que vénen

I encara que governar el conjunt d’Espanya i Catalunya amb els que volen anar-se’n d’Espanya és una posició política inexplicable, ho intentarà seguir fent el pitjor president de la democràcia al capdavant d’un Govern en plena descomposició on se li’n van els ministres, es contradiuen els uns als altres i a si mateixos i ningú sap cap a on ens dirigeix el que mai havia de retallar els drets socials ni trair els seus principis. El que probablement és de les poques veritats que ha dit, perquè mai n’ha tingut.

Els principis, més ben dit, les finalitats de Zapatero, són continuar governant com sigui, encara que sigui en contra de l’aclaparadora opinió dels ciutadans, que continuen expressant totes les enquestes, o enmig d’una solitud parlamentària que el porta a perseguir els vots del PNB al preu que sigui per aprovar uns pressupostos restrictius, on s’aplicaran retallades que haurien d’haver arribat molt abans i d’una altra manera.

Perquè el nostre ínclit president del tarannà i apòstol de les civilitzacions, que continua sorprenent el món amb les seues ocurrències, ha dilapidat amb rumbosa alegria els sanejats comptes que va heretar del Govern Aznar. Es va obstinar a negar la crisi quan tots els països del món ajustaven els pressupostos, va menysprear les propostes d’austeritat i reducció del malbaratament de la despesa pública innecessària, simplement perquè venien de l’oposició, ha entrevist brots verds on només hi havia forats sense fons, que engolien els 400 euros per comprar el vot, un Pla E rere l’altre, ajudes a la cooperació internacional, transferències per greixar el vot...

I tot plegat és el que ens ha conduït a caure en competitivitat, del 33 al 42 lloc al món, al 60% d’atur de l’eurozona, a aquest laboratori en què s’ha convertit Espanya, que ha trobat en els cursos de formació un jaciment d’ocupació, i a un dèficit que Brussel·les, via Obama, ens obliga a reduir per no ser expulsats de la UE. Però, és clar, quan el cost de l’atur, dels que no van a cursos, és clar, ja és de 50.000 milions d’euros a l’any i supera el cost en educació, arriba gairebé al de sanitat i gairebé duplica el d’infraestructures i obra pública, arriben els ajustos, tard i malament.

Perquè no és congelant pensions, retallant sous dels funcionaris, reduint la inversió pública, augmentant impostos, improvisant i desmentint ocurrències contínuament, com es corregeix un rumb eixelebrat que no fa més que sembrar la desconfiança d’uns mercats que continuen penalitzant el cost del nostre deute i amplia l’abast d’una crisi que, per desgràcia, continuarà accentuant-se i de la qual ZP continuarà culpant, evidentment!, el Partit Popular, que tot i això no té res a veure amb la vaga general que li espera, uns pressupostos difícils i unes eleccions a Catalunya que encara ho són més.

Perquè els demèrits socialistes s’han vist reforçats per la inestimable col·laboració dels socis, que han sumit la política catalana en un guirigall i un desconcert lamentable, en el qual tot gira al voltant del feliç Estatut i la competició sobiranista i identitària, que es converteixen en un pretext per ocultar l’atur, el tancament d’empreses, l’abandó d’autònoms, la caiguda de la inversió pública i la pèrdua de solvència, que, segons totes les agències especialitzades, situa Catalunya al capdavant d’Espanya.

Però, és clar, com que a Catalunya les eleccions ja són improrrogables i el canvi polític, a la vista del que es veu, inevitable, perquè ni el nou Estatut, ni les consultes sobiranistes, ni la prohibició dels toros, ni les multes als que gosin retolar en castellà, ni les vegueries, ens han aportat més felicitat, als catalans, el que toca ara és canviar el discurs. Per això ZP ens envia l’espanyolista Corbacho, encara que sigui el ministre de l’atur, i Montilla ens adverteix que els socialistes són els únics que garanteixen la unitat d’aquesta Nova Espanya de ZP, en què ja ni es compleixen les sentències del TC sobre l’Estatut.

I, és clar,Artur Mas, que per cert acaba de reconèixer ara que mai ha tingut tant autogovern Catalunya com amb el PP —per què deu haver anat al notari?—, se salta l’Estatut i promet en el futur, d’aquí a 8 anys, un referèndum secessionista encara que no l’autoritzi prèviament el Govern central. I de moment estabilitat i, això sí, sentit de la responsabilitat de l’Estat, com ho ha demostrat el seu partit a Madrid, donant suport a la congelació de les pensions dels catalans, la retallada dels funcionaris, l’ampliació de l’avortament i la continuïtat de ZP.

Amb aquest panorama, el Partit Popular es fa més necessari que mai, en aquestes eleccions. Per acabar amb el tripartit, per frenar l’independentisme i els excessos identitaris i per liderar un projecte per a tot Espanya en què Catalunya recuperi l’avantguarda. I això es fa atenent i resolent els problemes reals de la gent, defensant les llibertats, retallant la despesa pública innecessària, creant ocupació i reduint o suprimint impostos, com el de successions, la supressió del qual, per cert, Artur Mas va rebutjar quan era conseller en cap i el va proposar el Partit Popular.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida - Portaveu d'Agricultura del PP al Congrés