jueves, 15 de diciembre de 2011
El passat ja és futur
jueves, 24 de noviembre de 2011
Y España se sumó al cambio
Estaremos a la altura de las responsabilidades que nos han sido conferidas. En la defensa de los intereses generales y en particular de los de Lleida y los leridanos. Y quiero expresar también mi profundo respeto por los que no nos han votado, y mi felicitación pública al resto de parlamentarios y parlamentarias que han sido elegidos en representación del resto de los grupos políticos.
Las elecciones son el resultado de la voluntad de los ciudadanos, libremente expresada en las urnas, y los slogans de campaña de las dos formaciones mayoritarias que disputaban el triunfo ya señalaban lo que se veía venir. “Súmate al cambio”, expresaba el sentimiento de la mayoría de la gente defraudada con la gestión de un gobierno cuyo partido pedía “pelea”.
La enorme diferencia, casi 4 millones de votos, entre el Partido Popular, que gana las elecciones con el mejor resultado de su historia, y el Partido Socialista, que obtiene el peor, refleja claramente la diferente sintonía de uno y otro con el electorado. Los 186 diputados del Partido Popular frente a los 110 del PSOE le otorgan a Mariano Rajoy un respaldo más que suficiente para un cambio de política, que pone sus mayúsculas en sustituir la confrontación permanente por la mayor concordancia posible, el engaño por la verdad, y la errática y disparatada gestión económica por una dirección acertada que ponga el acento en las políticas necesarias para crear empleo.
Llega a la presidencia del gobierno Mariano Rajoy, un hombre sensato y prudente, un político paciente, responsable y predecible, cualidades que no son pocas y que ni sus más acérrimos adversarios se atreverían a contradecir. No buscará más problemas de los necesarios, y tiene, tenemos, uno que es prioritario; el paro, que alcanza casi a la mitad de la población juvenil. Para crear empleo, que es la única forma de garantizar las políticas sociales, son indispensables reformas. Son los retos a los que se enfrenta el próximo presidente del Gobierno.
La primera, el desarrollo a través de una ley orgánica, del compromiso constitucional para alcanzar la estabilidad presupuestaria. Para que ninguna administración gaste más de lo debido. El gasto público tiene que experimentar un recorte drástico, en el que no puede faltar el cierre o privatización de los canales de televisiones públicas, organismos públicos innecesarios, gastos superfluos, duplicidades de competencias...El saneamiento de las cuentas públicas es imprescindible para no recortar derechos sociales.
La reforma laboral, no para facilitar el despido, sino para incentivar la contratación y el control del absentismo, y para que la negociación colectiva no se imponga a los acuerdos en las pequeñas empresas. Incentivos y rebaja fiscal selectiva para estimular a los autónomos y pymes, y el saneamiento de una banca que acumula 170.000 millones de euros en créditos inmobiliarios problemáticos son cuestiones todas ellas que requieren respuestas urgentes, necesarias y acertadas.
La despolitización de la justicia y el respeto a las sentencias de los tribunales, el rearme moral y económico de la sociedad, le regeneración democrática, la rectificación de la política exterior, donde no nos hemos confundido de aliados, son respuestas perentorias a la peor herencia recibida del gobierno socialista, y ahora estamos a punto de que nos echen. Las coacciones al Constitucional han servido para que Amaiur, previa legalización de Bildu, o sea el brazo político de ETA, vuelva a las instituciones, y para que en la nueva España de Zapatero y Rubalcaba, los partidos secesionistas logren la mayor representación en el Congreso.
En todas las elecciones caben todo tipo de lecturas que no deben desviarnos de la principal. Estas han sido elecciones generales y las ha ganado para toda España con enorme claridad Mariano Rajoy, que estoy seguro de que hará uso de esa mayoría con responsabilidad y a favor del interés general. CiU celebra ser el partido más votado en Catalunya, pero no ha conseguido su objetivo fundamental, que era ser determinante en Madrid, lo que no hubiera sido lo mejor para Catalunya, como se ha demostrado en la pasada legislatura, en la que ha apoyado y prorrogado las políticas socialistas, que aquí como en toda España han perjudicado. En cualquier caso, los catalanes saben que no harán falta intermediarios para defender sus intereses. Lo podrán hacer a través del Partido Popular de Catalunya.
El candidato Rubalcaba puede conformarse con los 110, curiosa coincidencia entre los límites de velocidad y los de caída electoral, que a lo mejor le sirven para frenar a quien por ser mujer y catalana creía tener más credenciales. Y el Partido Popular en Catalunya, brillantemente conducido por Alicia Sánchez-Camacho y Jorge Fernández, con 700.000 votos y 11 diputados, crece 100.000 votos y 3 diputados, confirma la tendencia al alza de las pasadas municipales y autonómicas, y rompe los antidemocráticos cercos del pacte del Tinell y del notario.
En Lleida hemos subido 5.000 votos, estamos en el 20% que es la media del PP de Catalunya. Hemos aportado un diputado a la marea azul del cambio y hemos superado a los socialistas en la capital, donde apuntamos con fuerza a la Paeria, durante tanto tiempo, demasiado, en manos del PSOE. Pero al final, lo dicho. El PP ha ganado, el PSOE ha perdido y CiU no será imprescindible, como sin embargo sí lo es el PP en Catalunya: pero lo más importante de todo es que el cambio ha llegado a Lleida, Catalunya y España, para crear empleo, garantizar las políticas sociales y defender el interés general.
José Ignacio Llorens Torres
jueves, 13 de octubre de 2011
Un president per a tothom
martes, 4 de octubre de 2011
El PSOE s’oposa al govern socialista
Perquè la realitat és que acaba la interinat d’aquest govern, inútilment prorrogat per CiU des de maig del 2010, quan, des de Brussel·les i des de Washington fou completament desautoritzada la política econòmica de Zapatero, i acaba també el cicle del pitjor president i govern de la democràcia. Ningú ha fet tant de mal en tant poc temps. El president Zapatero, que rebé la millor herència en el 2004, ens deixa la pitjor vuit anys després.
Seria, però, injust concentrar totes les responsabilitats en Zapatero. Ningú en el PSOE ni en el govern durant aquests anys ha dit “ni piu”. Començant pel Totpoderós Rubalcaba, que ha estat ministre d’interior, portaveu del govern i vicepresident primer, i que ara ens vol fer creure que té les solucions que durant vuit anys ha callat. Algú el pot creure? No sembla que el ministre del Faisán i de l’ocultació pugui aportar grans canvis al clamorós fracàs d’una gestió de la que ha estat còmplice destacat. El recolzament al desacatament a les sentències dels tribunals sobre la immersió lingüística ens fa pensar que és un personatge de poc fiar, capaç de repetir i ampliar les errades del seu predecessor. Capaç de tot.
Per ser el més equànime possible, no obstant, s’ha de reconèixer que no totes les errades comeses per Zapatero són fruit de la seva voluntat política. Probablement –segur-, no volia deixar-nos un país amb cinc milions d’aturats, el 45% d’atur juvenil, un deute disparat i, en conseqüència, unes doloroses retallades socials. Aquests resultats són la conseqüència d’amagar la realitat d’una crisi a la qual va reaccionar, després de negar-la, amb mesures equivocades. En política econòmica no es pot enganyar, s’ha de governar amb un pla i sense ocurrències, però sobretot no es pot gastar allò que no es té, com ha estat fent el govern de Zapatero i tots els governs socialistes de les comunitats autònomes.
Però la Memòria Històrica, la desvertebració de l’Estat a la que ens ha portat el seu insensat recolzament a un Estatut anticonstitucional abans de conèixer-lo, el govern compartit amb les Comunitats Autònomes amb partits separatistes, l’ampliació als 16 anys de l’avortament, l’incompliment de les sentències o el recolzament a una voracitat llibertària d’uns nacionalismes que a vegades exclouen el castellà a l’escola, altres sancionen si no es retola en català o finalment prohibeixen els afeccionats que puguin veure una cursa de braus a Catalunya, són decisions que depenen d’una voluntat política i que han fet un gran mal.
Espanya, encara que plural, és una, i ho ha hagut d’aclarir Zapatero en la seva darrera compareixença davant la insaciable reivindicació dels independentistes amb els que ha governat. La pau que tots anhelem no es pot aconseguir amb obscenes concessions, com l’alliberament del 25 cops criminal De Juana Chaos o la tornada del braç d’ETA a les institucions del País Basc. I en el cas Faisán, una vergonya per a la democràcia, no es pot saldar com si es tractés d’un delicte... sense delinqüents! per a que el senyor Rubalcaba pugui fer la seva campanya sense que diguin res els tres alts càrrecs de la Policia, encara imputats, que van fer l’espiada que va impedir la detenció dels terroristes d’ETA. I és que la nova Espanya de ZP i les negociacions amb ETA s’han saldat amb un estrepitós fracàs.
En una província tan agrària com la nostra, no puc deixar de recordar que dues mocions que vaig defensar en nom del Grup Parlamentari Popular en el Congrés dels Diputats al maig i al novembre de 2009, amb importants ajudes financeres i fiscals per al sector agrari i que van ser aprovades malgrat el vot en contra del PSOE, no s’han complit. Incomplir els acords del Parlament denota una pèssima qualitat democràtica.
Com ho és també el doble joc, un altre engany, dels socialistes espanyols a Brussel·les que estan impulsant l’acord UE-Marroc, letal pel nostre sector hortofrutícola si no s’acompleixen les condicions que exigeixen els eurodiputats populars a Brussel·les, amb la nostra incansable portaveu Esther Herranz. Que només demana que els productes marroquins no entrin per sota del preu d’entrada i per damunt dels contingents previstos, que compleixin els mateixos requisits sanitaris que s’exigeix als nostres i que es compensi al sector per les pèrdues produïdes. Però ja se sap que els socialistes són capaços de dir una cosa i fer la contrària. O sigui, de fer d’oposició i govern a la vegada.
J.I. Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida i portaveu d’Agricultura del Grup Popular en el Congrés
martes, 20 de septiembre de 2011
Los nacionalismos contra el cambio
miércoles, 14 de septiembre de 2011
Aprovat l'equilibri constitucional dels comptes
El perill per a CiU ja no és la majoria absoluta del PP, tantes vegades invocat. La prioritat tampoc és, mai ho ha estat, el canvi d’unes polítiques socialistes esgotades i fracassades, que han arruïnat Catalunya com a la resta d’Espanya i que CiU ha recolzat. La suïcida opció empresa per CiU ara és la ruptura constitucional, que es veia venir a la vista dels incompliments de les sentències constitucionals, els referèndums independentistes clandestins i les amenaces, xantatges i exigències sobre el pacte fiscal.
Els esforços del PP i del PSOE per incorporar CiU a l’acord només van servir per a que, gràcies a un tecnicisme de IU, els nacionalistes exhibissin el seu victimisme de sempre, intentant confondre els interessos del seu partit amb els dels catalans, que, com la resta dels espanyols, necessitem lleis que permetin l’equilibri dels comptes establert en la Constitució. No votant, CiU es va unir als que estan en contra, a ERC, als comunistes i als del 15-M de Rubalcaba.
Josep Ignasi Llorens Torres
domingo, 6 de marzo de 2011
Pensions congelades i... pensions fraudulentes
lunes, 14 de febrero de 2011
Cal recuperar la Llei d’Estabilitat Pressupostària
lunes, 7 de febrero de 2011
Proposició no de llei sobre les ajudes de la PAC
Diputat del Partit Popular per Lleida
Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés
jueves, 3 de febrero de 2011
La confiança
La Seguretat Social, dotze anys després, està prop dels números rojos i la reforma de les pensions que proposa el Govern socialista situa en 38,5 anys cotitzats el període necessari per arribar a la pensió màxima als 65 anys, cosa que exigeix que els joves trobin feina abans dels 27 anys, qüestió gens fàcil si tenim en compte que el 50% dels menors de 30 anys està a l’atur, un altre escandalós rècord mundial. Per això, la inquietud espanyola s’ha traslladat a l’exterior, a les instàncies comunitàries, iAngela Merkel, amb 5 ministres més, ens visita avui per avaluar les reformes i examinar Zapatero.
Perquè Alemanya se sent frustrada amb Espanya. Pel retard de les reformes, pels titubejos d’un Zapatero erràtic que les dilata i embolica, i perquè Alemanya, com la resta de la UE, que ja han fet sacrificis, no està disposada a pagar els nostres excessos. Merkel demana fets i Zapatero no els hi ofereix, i això que ara almenys té voluntat, però no n’hi ha prou, perquè la qüestió fonamental és que ningú hi confia. Ha dilapidat la bona herència rebuda i aquí només creix l’atur, i si ha reaccionat finalment, ha sigut gràcies als ultimàtums de Brussel•les.
Ara el nostre president accepta que s’ha equivocat al reconèixer la crisi tard i reaccionar encara amb més lentitud i a mitges. I això no és un pecat venial, perquè el retard exigeix remeis molt més dolorosos que els que han hagut d’aplicar els que no van falsificar la realitat. D’altra banda, la seua continuïtat presentada ara com un exercici de responsabilitat i una espècie d’autoimmolació és contraproduent, perquè Zapatero és part del problema, i els mercats estarien molt més tranquils si el líder polític d’Espanya fos algú diferent de qui ens ha portat a aquesta situació.
Reclamar ara tots els consensos que ha menyspreat quan se li han ofert suposa desvirtuar l’essència de la democràcia, que se sustenta precisament en la necessitat i en l’existència de polítiques alternatives quan la gestió ha fracassat. La fracassada Merkel, que pot exhibir amb orgull un creixement del 3,6% anual i un atur de tan sols el 6,7%, és el testimoni viu, com ho va ser el Govern del Partit Popular l’any 1996, que hi ha solucions per a la crisi, i que hi ha receptes, com ja s’ha comprovat, en què es pot confiar.
Per això, quan Zapatero, ara amb raó, exigeix austeritat a les autonomies, no es pot oblidar que fins fa molt poc, el dèficit que ens deixava Montilla i els dos penosos tripartits li passaven desapercebuts.Tot i que tampoc pot radicalitzar Artur Mas les relacions amb la resta d’Espanya perquè a la Generalitat, com a totes les administracions públiques, els toqui ara un exercici d’austeritat responsable i inajornable.
La confiança adquireix tot el seu valor en els moments convulsos. I no la suscita Zapatero amb les seues reformes a mitges i amb les seues contínues reformes de les reformes, com tampoc hi contribueix el president de la Generalitat, que en una cínica ostentació de sinceritat, que d’altra banda és d’agrair, ens aclareix que no convoca un referèndum sobre la independència de Catalunya. Cosa que, en vista del resultat de les consultes sobiranistes, l’última a Terrassa amb una participació del 8 per cent, no deixa de ser una apreciació precisa, però que ens porta a preguntar-nos per què es vol anar en contra de la manifesta voluntat dels ciutadans.
En definitiva, per conquerir la confiança del ciutadà és essencial atendre’n les prioritats, i ara la principal és crear ocupació per garantir les pensions, la sanitat i l’Estat del benestar, i això passa per un sever exercici d’austeritat en la despesa pública, privatitzar o tancar la majoria de les més de 4.000 empreses i ens públics i eliminar les subvencions i prestacions arbitràries. No es vol acabar amb les autonomies, sinó evitar duplicitats, clientelismes, organismes superflus o ambaixades innecessàries.
Per aconseguir-ho, s’ha de recuperar la llei d’estabilitat pressupostària per a totes les administracions, derogada pel Govern socialista el 2004. Només així es podran alliberar recursos per reduir l’impost de societats, bonificar les cotitzacions o modificar la negociació col•lectiva, que és el que afavoreix els que creen ocupació, és a dir, als autònoms, les pimes i els emprenedors. Si no es fa així, continuaran els sacrificis inútils, les retallades socials, les rebaixes de les pensions i l’augment de l’atur, i continuarem esprement els emprenedors i els més febles.
El contrari a la confiança és la inseguretat jurídica, que es crea amb el desacatament a les sentències, la ruptura de la unitat de mercat o la supressió retroactiva de les primes fotovoltaiques acordada pel mateix Govern amb els particulars, o dir una cosa i fer la contrària o incomplir totes les promeses i fallar tots els pronòstics. Per això, els ciutadans hem de superar el desànim actual, confiar en nosaltres mateixos i en l’alternativa al fracàs. El Partit Popular no ens va fallar el 96 quan l’atur estava en el 22 per cent i el va reduir a la meitat, i tampoc fallarà el PP de Mariano Rajoy si el poble espanyol hi torna a dipositar la confiança.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat del Partit Popular per Lleida
Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés