El passat ja és futur

Els socialistes segueixen entestats a demostrar la justícia del resultat electoral i la peremptòria necessitat del canvi produït. Les últimes decisions, més ben dit, disfuncions del Govern en funcions, posen en evidència que tot és empitjorable. El trasllat de les restes de Francisco Franco no només no és una prioritat, sinó que posa de manifest, una vegada més, la insuperable capacitat creativa i l’indesmaiable afany del pitjor govern de la democràcia per recuperar les dues Espanyes.

Això sí, els experts en exhumacions i a buscar nous usos al Valle de los Caídos no han renunciat a substancials honoraris i dietes pels seus desvetllaments. La memòria històrica continua procurant bons dividends als mercenaris de la rancúnia, més de mil milions de pessetes és l’última factura pagada. D’altra banda, el Consell de Ministres en funcions continua endollant i blindant a tota marxa funcionaris afins, en especial el ministeri d’Assumptes Exteriors, la titular de la qual ha enviat urgentment 250 milions per a ajudes al desenvolupament, que cal sumar als més de 2.000 milions dels del 2008 enviats a països llunyans i fundacions exòtiques.

Això de les ajudes al desenvolupament, les subvencions a les organitzacions afins per a rellevants comeses i el blindatge dels propis, així com l’indult a última hora de l’alt directiu banquer Vicente Sanz, el president del qual va recolzar la continuïtat de Zapatero fins i tot després de la desautorització de Brussel·les del maig del 2010, semblen tenir més transcendència per al govern sortint que elegir, per exemple, l’emplaçament dels residus nuclears, que ens està costant des de fa més d’un any una penalització de Brussel·les de 60.000 euros al dia.

Amb un portaveu camí del Suprem per explicar les reunions en gasolineres i un candidat que no dimiteix, malgrat el pitjor resultat obtingut pel PSOE en unes eleccions, però més disposat a quedar-se al Parlament que a explicar les inconfessables negociacions del Govern amb ETA, que no han deixat d’existir malgrat que sempre s’han negat, segons ens explica en un llibre recentment publicat el president dels socialistes bascos, Jesús Eguiguren, Zapatero ja és, afortunadament per a Espanya, el passat. Ara podrà reflexionar sobre alguna de les causes de la gran debacle a la qual ha portat el seu partit i Espanya. El seu afany per aniquilar l’oposició i bloquejar l’alternativa a través de tot tipus de pactes amb tots contra el PP inclosos cordó sanitari i Pacte del Tinell, l’ha portat a dividir fins i tot el seu propi partit. No només és que el Partit Socialista no té un discurs comú per a tot l’Estat, és que les seues franquícies a Catalunya i al País Basc volen trencar. El problema del PSOE no és que no tingui ningú capaç de cridar “visca Espanya” com ara demana Bono, o de cridar “visca Espanya” i “visca Catalunya”, com encertadament matisa el candidat del PSC Pere Navarro, és que cap socialista no ha dit ni piu mentre ha governat Zapatero, per portar-nos el que ell anomenava la Nova Espanya.

I aquí i ara hi ha menys Espanya que mai, fins al punt que alguns se n’han d’anar, perquè o combregues amb els postulats socionacionalistes i ets només català o ets un fatxa. Ni es pot demanar el compliment de les sentències, ni una hora més en castellà, ni que es deixi de multar per retolar en castellà, ni aviat es podrà veure Intereconomía. Ni tampoc es pot proposar el tancament d’algun dels set canals de TV3 abans que el dels quiròfans, fins que ho decideixi el senyor Mas.

Aquesta és la Nova Espanya. Mai tan dividida. Econòmicament, socialment, ideològicament i territorialment. Al País Basc, els terroristes han tornat a les institucions i el Partit Popular i el PSOE, als seus pitjors resultats, els de 1980. A Catalunya, l’alt sentit de la “responsabilitat” de CiU que va permetre la continuïtat des del 2010 d’un fracassat Zapatero sembla haver-se diluït amb l’arribada al Govern del PP de Mariano Rajoy. I és que els de CiU, encara que siguin enganyats sistemàticament i encara que perjudiquin Catalunya, prefereixen un govern del PSOE a Madrid. Perquè sempre li traurà més –promeses i enganys- i perquè així desactiva l’oposició socialista aquí.

Y España se sumó al cambio

Lo primero que quiero expresar en el nombre del Partido Popular y en el mío propio es el enorme agradecimiento, de todo corazón, para tantos miles de leridanos que han depositado su confianza en nosotros.

Estaremos a la altura de las responsabilidades que nos han sido conferidas. En la defensa de los intereses generales y en particular de los de Lleida y los leridanos. Y quiero expresar también mi profundo respeto por los que no nos han votado, y mi felicitación pública al resto de parlamentarios y parlamentarias que han sido elegidos en representación del resto de los grupos políticos.

Las elecciones son el resultado de la voluntad de los ciudadanos, libremente expresada en las urnas, y los slogans de campaña de las dos formaciones mayoritarias que disputaban el triunfo ya señalaban lo que se veía venir. “Súmate al cambio”, expresaba el sentimiento de la mayoría de la gente defraudada con la gestión de un gobierno cuyo partido pedía “pelea”.

La enorme diferencia, casi 4 millones de votos, entre el Partido Popular, que gana las elecciones con el mejor resultado de su historia, y el Partido Socialista, que obtiene el peor, refleja claramente la diferente sintonía de uno y otro con el electorado. Los 186 diputados del Partido Popular frente a los 110 del PSOE le otorgan a Mariano Rajoy un respaldo más que suficiente para un cambio de política, que pone sus mayúsculas en sustituir la confrontación permanente por la mayor concordancia posible, el engaño por la verdad, y la errática y disparatada gestión económica por una dirección acertada que ponga el acento en las políticas necesarias para crear empleo.

Llega a la presidencia del gobierno Mariano Rajoy, un hombre sensato y prudente, un político paciente, responsable y predecible, cualidades que no son pocas y que ni sus más acérrimos adversarios se atreverían a contradecir. No buscará más problemas de los necesarios, y tiene, tenemos, uno que es prioritario; el paro, que alcanza casi a la mitad de la población juvenil. Para crear empleo, que es la única forma de garantizar las políticas sociales, son indispensables reformas. Son los retos a los que se enfrenta el próximo presidente del Gobierno.

La primera, el desarrollo a través de una ley orgánica, del compromiso constitucional para alcanzar la estabilidad presupuestaria. Para que ninguna administración gaste más de lo debido. El gasto público tiene que experimentar un recorte drástico, en el que no puede faltar el cierre o privatización de los canales de televisiones públicas, organismos públicos innecesarios, gastos superfluos, duplicidades de competencias...El saneamiento de las cuentas públicas es imprescindible para no recortar derechos sociales.

La reforma laboral, no para facilitar el despido, sino para incentivar la contratación y el control del absentismo, y para que la negociación colectiva no se imponga a los acuerdos en las pequeñas empresas. Incentivos y rebaja fiscal selectiva para estimular a los autónomos y pymes, y el saneamiento de una banca que acumula 170.000 millones de euros en créditos inmobiliarios problemáticos son cuestiones todas ellas que requieren respuestas urgentes, necesarias y acertadas.

La despolitización de la justicia y el respeto a las sentencias de los tribunales, el rearme moral y económico de la sociedad, le regeneración democrática, la rectificación de la política exterior, donde no nos hemos confundido de aliados, son respuestas perentorias a la peor herencia recibida del gobierno socialista, y ahora estamos a punto de que nos echen. Las coacciones al Constitucional han servido para que Amaiur, previa legalización de Bildu, o sea el brazo político de ETA, vuelva a las instituciones, y para que en la nueva España de Zapatero y Rubalcaba, los partidos secesionistas logren la mayor representación en el Congreso.

En todas las elecciones caben todo tipo de lecturas que no deben desviarnos de la principal. Estas han sido elecciones generales y las ha ganado para toda España con enorme claridad Mariano Rajoy, que estoy seguro de que hará uso de esa mayoría con responsabilidad y a favor del interés general. CiU celebra ser el partido más votado en Catalunya, pero no ha conseguido su objetivo fundamental, que era ser determinante en Madrid, lo que no hubiera sido lo mejor para Catalunya, como se ha demostrado en la pasada legislatura, en la que ha apoyado y prorrogado las políticas socialistas, que aquí como en toda España han perjudicado. En cualquier caso, los catalanes saben que no harán falta intermediarios para defender sus intereses. Lo podrán hacer a través del Partido Popular de Catalunya.

El candidato Rubalcaba puede conformarse con los 110, curiosa coincidencia entre los límites de velocidad y los de caída electoral, que a lo mejor le sirven para frenar a quien por ser mujer y catalana creía tener más credenciales. Y el Partido Popular en Catalunya, brillantemente conducido por Alicia Sánchez-Camacho y Jorge Fernández, con 700.000 votos y 11 diputados, crece 100.000 votos y 3 diputados, confirma la tendencia al alza de las pasadas municipales y autonómicas, y rompe los antidemocráticos cercos del pacte del Tinell y del notario.

En Lleida hemos subido 5.000 votos, estamos en el 20% que es la media del PP de Catalunya. Hemos aportado un diputado a la marea azul del cambio y hemos superado a los socialistas en la capital, donde apuntamos con fuerza a la Paeria, durante tanto tiempo, demasiado, en manos del PSOE. Pero al final, lo dicho. El PP ha ganado, el PSOE ha perdido y CiU no será imprescindible, como sin embargo sí lo es el PP en Catalunya: pero lo más importante de todo es que el cambio ha llegado a Lleida, Catalunya y España, para crear empleo, garantizar las políticas sociales y defender el interés general.

José Ignacio Llorens Torres

Diputado al Congreso del Partido Popular por Lleida

Un president per a tothom

Podria haver caigut en la temptació de contagiar-se d’un ambient festiu, en què una graderia absolutament plena d’un públic enfervorit i entusiasta com mai l’aclamava amb el victoriós i esportiu càntic “A por ellos, oé, oé...” Però no ho va fer. Mariano Rajoy, tot i a costa de refredar l’ànim de les grades, afirmava una vegada i una altra: “Vull ser el president de tots els espanyols, no vull ser només el president del Partit Popular”.

Anunciava així un projecte de concòrdia, “sense bàndols ni trinxeres”. No és una qüestió menor, perquè una de les característiques més destacades del nefast mandat de Zapatero i Rubalcaba ha estat la permanent confrontació contra el partit de l’oposició i contra tot el que representava. Tot just arribar al poder, el Govern socialista va derogar el Pla Hidrològic Nacional, la llei d’estabilitat pressupostària i la llei d’educació. Fins a sis plans a favor de l’ocupació presentats pel Grup Popular han estat rebutjats. Totes les propostes de contenció de la despesa en els pressupostos generals de l’Estat han estat desestimades.

El pacte antiterrorista ha estat vulnerat sistemàticament. Propostes tan lògiques com que no es pagui l’IVA de les factures no cobrades han estat menyspreades. En política exterior, el comptador de núvols que va començar davant de la bandera americana i retirant les tropes de l’Iraq ha acabat posant-les a Líbia i instaurant a Cadis l’escut anti-míssils. Els pactes contra la llista més votada amb partits separatistes han contagiat fins al punt que per sentir-se catalans, alguns senten l’obligació d’insultar els andalusos.

El resultat és que tenim un país més dividit que mai. Entre els que tenen feina i el aturats. Els pacifistes i els bel·licistes. Els catalans i els extremenys. Els que són de dretes i els d’esquerres. I amb cinc milions d’aturats, gairebé un milió i mig de llars amb tots a l’atur i tanta gent passant-ho malament, el que hem de fer és entre tots superar la crisi i posar al davant de tot les polítiques que serveixin per crear ocupació, que és la que garanteix les pensions, la sanitat i l’educació. I això ho fan els emprenedors. Ajudar els emprenedors és, doncs, la prioritat en aquests moments.

Rajoy també podria, a recer de les enquestes que mai li han estat tan favorables, prometre en la convenció del PP tot l’or del món. D’altres ho estan fent. Rubalcaba s’atreveix fins i tot a oferir pactes amb el Partit Popular, i Chacón, pactes fiscals a Catalunya, després de rebutjar-los al Congrés. Els socialistes poden prometre ara el que vulguin i, probablement, aquesta vegada no incompliran, perquè és molt improbable que tinguin l’oportunitat de fer-ho. Però el president Rajoy es va comprometre a dir als espanyols la veritat sempre. Per dura que sigui.

Perquè els ciutadans estan farts de Faisán, de gasolineres i de proves de flagrants delictes que desapareixen. Estem farts que ens enganyin amb brots verds i amb previsions que mai es compleixen. La “plena ocupació, motius per creure”, s’ha convertit en l’atur més elevat d’Europa, culpa dels de fora, d’Europa i de les autonomies, i d’una crisi a la qual aquest govern ha estat totalment aliè, malgrat que l’ha ocultat fins al que no es pot dir. I del sistema financer més sanejat del món mundial. Que al final no ha pogut ocultar les indemnitzacions multimilionàries percebudes pels directius de les caixes intervingudes, davant de la passivitat de Fernández Ordóñez, el molt socialista president del Banc d’Espanya, que no ha escatimat recursos per a aquestes fallides, que tot i això no han arribat en els circuits de crèdit per a agricultors o autònoms.

L’única memòria a la qual es va referir Rajoy no va ser la Memòria Històrica d’infaust record, sinó a la que permet recordar que l’any 1996 el Govern del PP d’Aznar, retallant despeses de l’Estat fins a assolir el dèficit zero, rebaixant dues vegades l’IRPF i creant les condicions adequades, va aconseguir transformar els cinc milions d’aturats de llavors en cinc milions d’ocupacions, que són les que serveixen al final per sostenir les pensions, la sanitat i l’educació. Per això, la nostra prioritat és equilibrar una altra vegada els comptes, promoure la reforma laboral, recolzar amb 3.000 euros la contractació del primer treballador i rebaixar l’impost de societats. En una paraula, volem ajudar els que et poden ajudar.

Les circumstàncies que es viuen al nostre país confereixen a aquestes eleccions un caràcter extraordinari i només existeixen dues possibilitats. La continuïtat d’una política fracassada representada pel PSOE de Rubalcaba o el canvi que representa el Partit Popular de Mariano Rajoy. D’altres no tenen més objectiu per impedir la majoria suficient del Partit Popular, cosa que suposa un incert final de la destinació dels seus suports. Fins ara han servit per recolzar la retallada de les pensions en el conjunt d’Espanya i per retallar aquí la sanitat dels catalans, perquè les ambaixades catalanes, els subsidis identitaris o les subvencions a promocionar el nacionalisme -530 milions d’euros- són absolutament intocables. Perquè “la prioritat és fer país”, encara que el país s’enfonsi.

J.I. Llorens Torres

Diputat del PP per Lleida i portaveu d’Agricultura del Grup Popular al Congrés

El PSOE s’oposa al govern socialista

S’entesta el candidat socialista en prometre’ns el contrari del que ha fet el govern que ha vicepresidit. El PSOE li està fent l’oposició al seu propi govern i pronostica que el PP durà a terme unes retallades després d’haver estat el propi govern socialista el que ha fet les majors retallades socials de la democràcia com a conseqüència de la seva desbaratada política econòmica. Però cinc milions d’aturats i retallades en pensions i salaris són molt difícils d’amagar, i s’han d’esborrar pistes. Per això, els socialistes amaguen Zapatero. No farà campanya i varen obligar-lo a que anunciés la seva retirada abans de les eleccions municipals del passat 22 de maig. Per alguna cosa serà.

Perquè la realitat és que acaba la interinat d’aquest govern, inútilment prorrogat per CiU des de maig del 2010, quan, des de Brussel·les i des de Washington fou completament desautoritzada la política econòmica de Zapatero, i acaba també el cicle del pitjor president i govern de la democràcia. Ningú ha fet tant de mal en tant poc temps. El president Zapatero, que rebé la millor herència en el 2004, ens deixa la pitjor vuit anys després.

Seria, però, injust concentrar totes les responsabilitats en Zapatero. Ningú en el PSOE ni en el govern durant aquests anys ha dit “ni piu”. Començant pel Totpoderós Rubalcaba, que ha estat ministre d’interior, portaveu del govern i vicepresident primer, i que ara ens vol fer creure que té les solucions que durant vuit anys ha callat. Algú el pot creure? No sembla que el ministre del Faisán i de l’ocultació pugui aportar grans canvis al clamorós fracàs d’una gestió de la que ha estat còmplice destacat. El recolzament al desacatament a les sentències dels tribunals sobre la immersió lingüística ens fa pensar que és un personatge de poc fiar, capaç de repetir i ampliar les errades del seu predecessor. Capaç de tot.

Per ser el més equànime possible, no obstant, s’ha de reconèixer que no totes les errades comeses per Zapatero són fruit de la seva voluntat política. Probablement –segur-, no volia deixar-nos un país amb cinc milions d’aturats, el 45% d’atur juvenil, un deute disparat i, en conseqüència, unes doloroses retallades socials. Aquests resultats són la conseqüència d’amagar la realitat d’una crisi a la qual va reaccionar, després de negar-la, amb mesures equivocades. En política econòmica no es pot enganyar, s’ha de governar amb un pla i sense ocurrències, però sobretot no es pot gastar allò que no es té, com ha estat fent el govern de Zapatero i tots els governs socialistes de les comunitats autònomes.

Però la Memòria Històrica, la desvertebració de l’Estat a la que ens ha portat el seu insensat recolzament a un Estatut anticonstitucional abans de conèixer-lo, el govern compartit amb les Comunitats Autònomes amb partits separatistes, l’ampliació als 16 anys de l’avortament, l’incompliment de les sentències o el recolzament a una voracitat llibertària d’uns nacionalismes que a vegades exclouen el castellà a l’escola, altres sancionen si no es retola en català o finalment prohibeixen els afeccionats que puguin veure una cursa de braus a Catalunya, són decisions que depenen d’una voluntat política i que han fet un gran mal.

Espanya, encara que plural, és una, i ho ha hagut d’aclarir Zapatero en la seva darrera compareixença davant la insaciable reivindicació dels independentistes amb els que ha governat. La pau que tots anhelem no es pot aconseguir amb obscenes concessions, com l’alliberament del 25 cops criminal De Juana Chaos o la tornada del braç d’ETA a les institucions del País Basc. I en el cas Faisán, una vergonya per a la democràcia, no es pot saldar com si es tractés d’un delicte... sense delinqüents! per a que el senyor Rubalcaba pugui fer la seva campanya sense que diguin res els tres alts càrrecs de la Policia, encara imputats, que van fer l’espiada que va impedir la detenció dels terroristes d’ETA. I és que la nova Espanya de ZP i les negociacions amb ETA s’han saldat amb un estrepitós fracàs.

En una província tan agrària com la nostra, no puc deixar de recordar que dues mocions que vaig defensar en nom del Grup Parlamentari Popular en el Congrés dels Diputats al maig i al novembre de 2009, amb importants ajudes financeres i fiscals per al sector agrari i que van ser aprovades malgrat el vot en contra del PSOE, no s’han complit. Incomplir els acords del Parlament denota una pèssima qualitat democràtica.

Com ho és també el doble joc, un altre engany, dels socialistes espanyols a Brussel·les que estan impulsant l’acord UE-Marroc, letal pel nostre sector hortofrutícola si no s’acompleixen les condicions que exigeixen els eurodiputats populars a Brussel·les, amb la nostra incansable portaveu Esther Herranz. Que només demana que els productes marroquins no entrin per sota del preu d’entrada i per damunt dels contingents previstos, que compleixin els mateixos requisits sanitaris que s’exigeix als nostres i que es compensi al sector per les pèrdues produïdes. Però ja se sap que els socialistes són capaços de dir una cosa i fer la contrària. O sigui, de fer d’oposició i govern a la vegada.


J.I. Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida i portaveu d’Agricultura del Grup Popular en el Congrés

Los nacionalismos contra el cambio

En ningún periodo de nuestra restaurada democracia han faltado tanto los grandes y necesarios acuerdos de Estado entre el gobierno y la oposición. Y no precisamente por culpa del Partido Popular, que ha sido capaz de respaldar al gobierno en los graves conflictos de política exterior, como Líbia o Afganistán, y de apoyar decisiva y generosamente a un lendakari socialista en el País Vasco y sostener la política antiterrorista de un gobierno que al mismo tiempo negociaba con los terroristas por detrás. Pero los gobiernos de Zapatero y Rubalcaba, desde el 2004, no han cesado de excitar el enfrentamiento.

Empezando por la Memoria Histórica que sólo ha servido para resucitar el fantasma de nuestro pasado, y alentando separatismos con Estatutos anticonstitucionales o gobernando en comunidades autónomas con partidos que se quieren ir de España.

El resultado, como se puede comprobar, ha sido desalentador. Mucho de lo construido en los difíciles años de la Transición se está desmoronando.

Y cuando al fin se ha producido un acuerdo entre el PP y el PSOE, como es el de limitar constitucionalmente el déficit e incluir en esta disciplina a las Comunidades Autónomas, algo que por cierto exige Europa para seguir cubriendo nuestra deuda, la reacción nacionalista ha sido revolucionaria.

Es claro que para nuestros nacionalistas cualquier gran acuerdo de Estado en el que no participen significa una ruptura nada menos que de la Constitución y de las reglas de juego.

El Pacte del Tinell, en el que CiU y los socialistas se juntaban con los comunistas y los republicanos o separatistas, para excluir al Partido Popular de la Reforma del Estatut o de cualquier otro pacto, fue por lo visto muy democrático. Algunos incluso fueron al Notario para acreditarlo. El pensionazo de mayo del 2010, en el que gracias al apoyo de CiU se ha prorrogado innecesariamente la crisis y que trituraba nada menos que el Pacto de Toledo, fue también un modélico pacto de Estado.

Seguramente, para un político tan “pactista” como Duran i Lleida, cualquier pacto que excluya al Partido Popular o cualquier estrategia que pueda impedir la mayoría absoluta del PP es bueno para los catalanes, para superar la crisis, para la democracia y para defender la Constitución. A la que unas veces se apela para el recuento de los votos de un concejal en Barcelona y otras en nombre de un consenso que sólo se produce cuando las sentencias de los Tribunales les gustan a nuestros nacionalistas.

Sin embargo, el manifiesto desacato a la sentencia del TC sobre la reforma del Estatut, la retirada y el desprecio a los símbolos comunes, el etiquetaje y los rótulos, las multas lingüísticas, el doblaje de las películas, las cuotas, las matrículas, la immersión lingüística educativa o sanitaria, no sólo son una sistemàtica violación de las reglas constitucionales. És que atentan además contra el sentido común y sólo se pueden entender porque ocultan una intención: separar a Cataluña del resto de España, por el idioma y por fases, desde el soberanismo y la emancipación hasta llegar a otra Transición ¿hacia?... la independencia.

Por eso no es de extrañar que la reciente sentencia del TSJC, que viene a ratificar sentencias anteriores del Constitucional y del Supremo sobre la immersión del sistema educativo de Cataluña, haya sido el pretexto para encender la efervescencia identitaria.

Hay que decir que las tres sentencias sólo pretenden que un alumno pueda estudiar parte de sus asignaturas en catalán y otra parte en castellano, que además del idioma oficial de todo el estado es, junto con el catalán, el idioma propio de Cataluña. Se trata del ejercicio de un derecho de libertad, de enriquecer el conocimiento de nuestros estudiantes, y que los que mandan cumplan las leyes.

En ninguna otra parte del mundo, salvo en las islas Feroe, podríamos encontrar un precedente en el que el idioma común de todo el Estado es excluido del ámbito educativo en una parte del Estado.

El público desacato a las sentencias, anunciado por el Presidente de la Generalitat, es mucho más grave que la ruptura constitucional. Supone la quiebra del sistema democrático, al que se incorporan con su habitual deslealtad y doble cara los socialistas catalanes liderados por la insumisa Ministra Chacón.

Es evidente que para CiU una mayoría absoluta del PP representa una tragedia. Porque en el fondo prefiere pactar con un PSOE debilitado que desactive la oposición socialista en la Generalitat, y que les prometerá lo que le pidan aunque luego no lo cumpla.

Pero presentar el equilibrio constitucional de las cuentas de todas las Administraciones, la defensa del bilingüismo catalán-castellano y el obligado cumplimiento de las leyes y las sentencias como un ataque a Cataluña, para justificar su oposición al único cambio posible a las fracasadas políticas socialistas, es un inaceptable ejercicio de cinismo y un engaño.

Ya sabemos que cada 11 de septiembre cualquier pretexto sirve para encender una agitación, que luego se desvanece como la espuma, y que sólo sirve para desviar la atención de los problemas reales que tienen los ciudadanos, que necesitan más que nunca un cambio. Cambio que sólo puede llegar con la mayoría absoluta del Partido Popular.

J.I.Llorens Torres

Diputado del PP por Lleida y portavoz de Agricultura del Grupo Popular en el Congreso

Aprovat l'equilibri constitucional dels comptes

Amb la imprevisibilitat que el caracteritza, el govern de ZP segueix amb la seva inútil agonia gràcies a la respiració assistida de CiU, que, a canvi de petits avantatges, manté en el poder un govern desautoritzat per Brussel·les, pels mercats i per la realitat, i que no ha tingut més remei al final que assumir les propostes del Partit Popular que tant ha refusat.

No és estrany, doncs, que després d’haver-ho negat mil vegades, s’avancés la convocatòria electoral, en diferit, per cert, ni que es convoquessin insòlitament dos Plens Extraordinaris en ple mes d’agost, per a reduir el dèficit i superar la crisi. Les receptes socialistes consistien en canviar les marques pels genèrics, fórmula que ja està aplicant amb èxit Núñez Feijoo a Galícia, i en avançar un any la recaptació de l’Impost de Societats, la qual cosa deixarà el govern proper sense un euro. Total, uns 5.000 milions d’euros, que, al costat dels 45.000 que ha promès retallar la Itàlia del Presidentíssim, no sembla tan excessiu.

Al matí del dimarts 23 d’agost, durant el trajecte que va des de la Moncloa fins al Congrés dels Diputats, o potser una mica abans –però no gaire, perquè el candidat RbCb no va tenir més temps per assabentar-se-, el nostre peculiar President va tenir l’ocurrència, en aquest cas feliç, d’incorporar a les mesures d’escàs contingut i continent que s’anaven a debatre a la matinal, la proposta per a reformar la Constitució per a limitar el sostre del dèficit i el deute públic de totes les Administracions Públiques.

I això si que va ser una sorpresa encara més gran, una autèntica bomba, inclús pels mateixos companys de banc. Després que aquesta mateixa proposta, quan la va fer Rajoy en el 2010, fou especialment ridiculitzada pel propi Rubalcaba. Perquè el primer que va fer el govern del PSOE en el 2004 fou “carregar-se” la Ley de Estabilidad Presupuestaria del govern d’Aznar i pujar el deute del 40% del PIB, heretat en el 2004, al 60% actual.

La reforma de la Constitució, per a contenir la despesa, situa el PSOE davant de les seves pròpies contradiccions. Perquè els socialistes, fins fa un mes i escaig han estat defensant que només la despesa garanteix les polítiques socials. Malgrat que en la realitat ocorre justament el contrari. Perquè quan la despesa desborda els ingressos, arriba el dèficit i el deute, i la iniciativa privada i la inversió, tant pública com privada, es queda sense recursos, i al final, el pagament dels interessos i l’atur, com ara està passant, s’emporta més de la meitat dels Pressupostos generals de l’Estat.

Com és natural, l’oferta de Zapatero va ser immediatament acceptada per Rajoy. Era, finalment, allò que ha reclamat durant tant de temps el líder de l’Oposició. L’acord entre els dos partits nacionals, que representen el 90% de l’electorat, suposa un veritable Pacte d’Estat per a que les Administracions no gastin més d’allò que tenen. És allò que li havia demanat la CE a Zapatero en una carta que es va a negar a ensenyar quan li va demanar Rajoy. La mateixa que va rebre Berlusconi per a que la CE comprés deute italià i espanyol.

En resum, Merkel ha obligat Zapatero a fer la reforma que li demanava Rajoy. Després han arribat els matisos, que han estat el resultat de les negociacions entre el PP i el PSOE. Es reforma l’article 135 de la Constitució, que estableix que el dèficit i el deute públic espanyol no podran superar els límits que marqui la UE als seus Estats membres i que, en el cas del dèficit, no podrà superar, en cap cas, el 0,4% del PIB, que serà recollit en una Llei Orgànica per l’aprovació de la qual es requereix la majoria absoluta de la Cambra, abans del proper juny.

L’acord és un exercici de responsabilitat. A partir d’ara, l’estabilitat pressupostària serà una obligació. Per a totes les Administracions, Ajuntaments i Comunitats: la majoria, s’ha de dir, governades ara pel Partit Popular. L’estabilitat pressupostària és absolutament necessària, per evitar ensurts i disgustos, com l’heretat en la Generalitat o el que s’ha descobert en Castella-La Manxa. No es toca per a res el Título VIII de la Constitució. Les competències de les comunitats autònomes quedaran intactes. No es dirà com han de gastar, sinó que només es limitarà, per a totes, la capacitat de despesa.

La nota, però, la va donar Duran i Lleida. L’inefable líder mediàtic ja feia temps que reclamava, no sense raó, grans acords d’Estat entre els dos grans partits nacionals, a un dels quals, per cert, va contribuir CiU a excloure en el pacte del Tinell. El cert és que mai han faltat tant els grans acords d’Estat com en aquesta legislatura i no per culpa del PP. El mateix Duran apel•lava al sentit d’Estat per a justificar el seu inexplicable recolzament al pensionazo que ha permès la continuïtat de Zapatero. En el Ple del dimarts 30 d’agost, va intentar incorporar al límit de la despesa, el límit de la solidaritat. No tocava. La seva proposta no va ser acceptada. Va parlar de ruptura constitucional i el seu grup no va votar. No votar en un Parlament és un gravíssim precedent per a l’estabilitat constitucional, per a l’estabilitat jurídica i, per suposat, per a la recuperació econòmica.

El perill per a CiU ja no és la majoria absoluta del PP, tantes vegades invocat. La prioritat tampoc és, mai ho ha estat, el canvi d’unes polítiques socialistes esgotades i fracassades, que han arruïnat Catalunya com a la resta d’Espanya i que CiU ha recolzat. La suïcida opció empresa per CiU ara és la ruptura constitucional, que es veia venir a la vista dels incompliments de les sentències constitucionals, els referèndums independentistes clandestins i les amenaces, xantatges i exigències sobre el pacte fiscal.

Els esforços del PP i del PSOE per incorporar CiU a l’acord només van servir per a que, gràcies a un tecnicisme de IU, els nacionalistes exhibissin el seu victimisme de sempre, intentant confondre els interessos del seu partit amb els dels catalans, que, com la resta dels espanyols, necessitem lleis que permetin l’equilibri dels comptes establert en la Constitució. No votant, CiU es va unir als que estan en contra, a ERC, als comunistes i als del 15-M de Rubalcaba.

Josep Ignasi Llorens Torres

Diputat del PP per Lleida.

Portaveu d’Agricultura del Grup Popular al Congrés

Pensions congelades i... pensions fraudulentes

De tots els escàndols que indefectiblement acaben per descobrir-se quan s’atansa el final de cicle dels governs del PSOE, un dels més feridors i obscens és el dels ERO, que són els expedients de regulació d’ocupació autoritzats per la Junta d’Andalusia perquè les empreses en crisi puguin procedir a acomiadaments massius a través de jubilacions anticipades i importants indemnitzacions que es paguen amb fons públics.

Doncs bé, entre els beneficiaris d’aquell “fons de rèptils” que ha costat 647 milions d’euros, més de 100.000 milions de pessetes, apareixen dirigents socialistes que mai havien treballat en aquelles empreses en crisi que s’han emborsat 150.000 euros de mitjana per cap d’indemnització i ja cobren jubilacions anticipades en molts casos des dels 45 anys, entre els quals hi ha el cunyat del mateix conseller d’Ocupació, el molt socialista José Antonio Viera.

La primera denúncia dels expedients de regulació d’ocupació fraudulents d’Andalusia es remunta a l’any 2005, però, com acostuma a passar, només prospera davant del probable canvi de cicle. I com també acostuma a passar, el PSOE andalús s’ha negat a l’obertura d’una comissió d’investigació i s’ha defensat adduint que entre els beneficiaris que mai havien treballat a les empreses regulades només hi havia 37 militants del PSOE... de moment! S’ha de pensar que provocar un ERO fictici pot ser una ganga.

La competència en la magnitud dels escàndols que acompanyen l’agonia d’aquest Govern és dura. El cas Faisà, en què una part de la policia avisa els terroristes que una altra part de la policia els detindria quan cobressin l’impost revolucionari, o el forat sense fons de la Caixa de Castella-la Manxa, presidida pel també molt socialista Hernández Moltó, per on s’escapen els fons públics que no arriben a les famílies o als autònoms, posen el llistó molt alt.

L’any 1996, pròxim al final dels governs del PSOE de Felipe González, tampoc eren de menys entitat els escàndols que s’anaven descobrint. Filesa, una empresa creada per finançar el PSOE amb les comissions pagades pels adjudicataris de les obres d’Estat; Roldán, el director general de la Guàrdia Civil que s’emportava no només els fons reservats, sinó fins i tot els del Col·legi d’Orfes de la Guàrdia Civil; o fins i tot el mateix Mr. X, Felipe González, que va haver d’acompanyar a les portes de la presó de Guadalajara el ministre d’Interior, Barrionuevo, perquè no el fiquessin a ell dins.

La calç viva unes vegades, la desaparició de la ferralla dels trens de l’11-M o dels vídeos del cas Faisà d’altres, llavors com ara, les proves del delicte desapareixien. El PSOE, el protector dels “progres”, dels pobres i dels drets socials, també llavors com ara, ens va deixar l’atur en unes xifres insuportables i les pensions en perill. És bo recordar la memòria contemporània als que sense cap escrúpol continuen utilitzant la memòria històrica, explicant-la a la seua manera per dividir de nou els espanyols.

I ara com llavors, el PSOE és capaç de negar les evidències a tot arreu. Només així es pot explicar l’ocurrència de Zapatero de presumir davant del Parlament de la seua brillant política social, que evidentment no és la de crear llocs de treball. No deixa de ser un sarcasme inacceptable i una grollera falta de respecte als més de 130.000 aturats que al mes de gener s’han incorporat a la desocupació, o als més de 20.000 autònoms que també al gener han abandonat perquè no cobren els més de 12.000 milions d’euros que els deu el Govern i, tot i això, han de pagar els impostos i l’IVA de les factures no cobrades.

Només un argument dels empleats per Zapatero és irrebatible. Mai s’havien destinat tantes prestacions a l’atur com fins ara i, al pas que anem, camí dels 5 milions d’aturats, la xifra serà imbatible.

Tampoc crec que als jubilats que se’ls congelen les pensions o se’ls exigeixen més anys de cotització per aconseguir-les, els sembli molt social que a Andalusia alguns les aconsegueixin sense haver cotitzat o en altres casos hagin cotitzat des que van néixer.

Finalment, el líder del PSOE no es va referir l’altre dia a les antipatriòtiques advertències sobre la crisi que li arribaven del Banc d’Espanya el 2006, ni tampoc percebia el greu dèficit de la Generalitat, perquè governava Montilla. Així, entre enganys i falsedats, amb un partit que s’enfonsa, en què guanyen els candidats que van contra la direcció, amb un projecte desnaturalitzat i governant entre ocurrències i disbarats i de prohibició en prohibició, estem encarant el final d’una legislatura davant de la qual només ens queda una esperança. Que s’acabi al més aviat possible!

José Ignacio Llorens Torres

Diputat del Partit Popular per Lleida

Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés

Cal recuperar la Llei d’Estabilitat Pressupostària

A Espanya s’hi ha instal·lat un estat de pessimisme generalitzat. Mil desocupats més cada dia s’han incorporat a l’atur i l’última dada registrada per l’EPA el situa en l’esfereïdora xifra de 4.700.000, tres milions dels quals han estat generats en els últims tres anys. Més d’un milió de llars, concretament, 1,3 milions, tenen tots els membres a l’atur i el nostre sistema financer, segons ZP, el més solvent del món, fa aigües per tot arreu i, malgrat les injeccions, no dóna un crèdit.

La Seguretat Social, dotze anys després, està prop dels números rojos i la reforma de les pensions que proposa el Govern socialista situa en 38,5 anys cotitzats el període necessari per arribar a la pensió màxima als 65 anys, cosa que exigeix que els joves trobin feina abans dels 27 anys, una qüestió gens fàcil si tenim en compte que el 50 per cent de les persones menors de 30 anys està a l’atur, un altre escandalós rècord mundial.

Ara el nostre president accepta que s’ha equivocat en reconèixer la crisi tard i reaccionar encara amb més lentitud i a mitges. I això no es un pecat venial, perquè el retard exigeix remeis molt més dolorosos que els que han hagut d’aplicar els que no van falsejar la realitat. D’altra banda, la seva continuïtat presentada ara com un exercici de responsabilitat i una espècie d’autoimmolació és contraproduent, perquè Zapatero és part del problema i els mercats estarien molt més tranquils si el líder polític d’Espanya fos algú diferent de qui ens ha portat a aquesta situació.

Reclamar ara tots els consensos que ha menyspreat quan se li han ofert, suposa desvirtuar l’essència de la democràcia que se sustenta precisament en la necessitat i en l’existència de polítiques alternatives quan la gestió ha fracassat.

Ara, quan Zapatero, amb raó, exigeix austeritat a les autonomies, no es pot oblidar que fins fa molt poc el dèficit que ens deixava Montilla i els dos penosos tripartits li passaven desapercebuts. Tot i que tampoc pot radicalitzar Artur Mas les relacions amb la resta d’Espanya perquè a la Generalitat, com a totes les administracions públiques, els toqui ara un exercici d’austeritat responsable i inajornable.

En definitiva, per conquerir la confiança del ciutadà és essencial atendre les seves prioritats, i ara la principal és crear ocupació per garantir les pensions, la sanitat sever exercici d’austeritat en la despesa pública, privatitzar o tancar la majoria de les més de 4.000 empreses i ens públics i eliminar les subvencions i prestacions arbitraries. No es vol acabar amb les autonomies, sinó evitar duplicitats, clientelismes, organismes superflus o ambaixades innecessàries. 

Per aconseguir-ho, s’ha de recuperar la llei d’estabilitat pressupostària per a totes les administracions, derogada pel Govern socialista el 2004. Només així es podran alliberar recursos per reduir l’impost de societats, bonificar les cotitzacions o modificar la negociació col·lectiva, que és el que afavoreix els que creen ocupació, és a dir, als autònoms, les pimes i els emprenedors. Si no es fa així, continuaran els sacrificis inútils, les retallades socials, les rebaixes de les pensions i l’augment de l’atur, i continuarem esprement als emprenedors i als mes febles.

Josep Ignasi Llorens

Diputat al Congrés del PP per Lleida

Proposició no de llei sobre les ajudes de la PAC

Al proper Ple del Congrés dels Diputats presentaré una Proposició no de Llei demanant que no es redueixi l’actual nivell d’ajuda financera de la PAC que reben els pagesos, donat que la estratègia 2020 requereix un pressupost de la UE ambiciós.

És necessari recolzar una Política Agrària Comuna forta i ben dotada econòmicament i mantenir la seva estructura actual amb dos pilars ben diferenciats. Un destinat a donar suport a les rendes i els mecanismes de gestió dels mercats, i l’altre orientat al desenvolupament rural amb objectius directament dirigits a aconseguir millorar la productivitat i la competitivitat de les explotacions agropecuàries, la modernització de les estructures agràries i agroindustrials i enfortir la funció de l’agricultura i la ramaderia como a conservadors dels recursos naturals.

Cal treballar activament en la UE amb la finalitat de garantir el mateix nivell d’ajudes directes als agricultors espanyols i el manteniment dels fons destinats al desenvolupament rural i també és necessari defensar el pagament directe com el millor mecanisme pel manteniment de les rendes.

Vull exigir l’aplicació d’uns criteris objectius de diferenciació i no discriminatoris, pel futur sistema de les ajudes directes i que continuïn essent un suport a la renda que faci possible la viabilitat de les explotacions agrícoles i ramaderes.

També sol·licitaré un pressupost per a la PAC adaptat a les noves necessitats sorgides desprès de l’adhesió dels nous Estats membres, a incorporar nous mecanismes de gestió dels mercats i reforçar els existents, per evitar la volatilitat dels preus i la descompensació en la cadena agroalimentària, incorporar mecanismes eficients de defensa dels productes comunitaris i exigir un millor control de fronteres que impedeixi que les importacions es facin per sobre de les quotes autoritzades a tercers països.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat del Partit Popular per Lleida
Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés

La confiança

A Espanya s'ha instal·lat un estat de pessimisme generalitzat. No n’hi ha per a menys i té el seu fonament. Mil desocupats més cada dia s’han incorporat a l’atur i l’última dada registrada per l’EPA el situa en l’esfereïdora xifra de 4.700.000, tres milions dels quals han estat generats en els últims tres anys. Més d’un milió de llars, concretament, 1,3 milions, tenen tots els membres a l’atur. El nostre sistema financer, segons ZP, el més solvent del món, fa aigües per tot arreu i,malgrat les injeccions, no dóna un crèdit.

La Seguretat Social, dotze anys després, està prop dels números rojos i la reforma de les pensions que proposa el Govern socialista situa en 38,5 anys cotitzats el període necessari per arribar a la pensió màxima als 65 anys, cosa que exigeix que els joves trobin feina abans dels 27 anys, qüestió gens fàcil si tenim en compte que el 50% dels menors de 30 anys està a l’atur, un altre escandalós rècord mundial. Per això, la inquietud espanyola s’ha traslladat a l’exterior, a les instàncies comunitàries, iAngela Merkel, amb 5 ministres més, ens visita avui per avaluar les reformes i examinar Zapatero.

Perquè Alemanya se sent frustrada amb Espanya. Pel retard de les reformes, pels titubejos d’un Zapatero erràtic que les dilata i embolica, i perquè Alemanya, com la resta de la UE, que ja han fet sacrificis, no està disposada a pagar els nostres excessos. Merkel demana fets i Zapatero no els hi ofereix, i això que ara almenys té voluntat, però no n’hi ha prou, perquè la qüestió fonamental és que ningú hi confia. Ha dilapidat la bona herència rebuda i aquí només creix l’atur, i si ha reaccionat finalment, ha sigut gràcies als ultimàtums de Brussel•les.

Ara el nostre president accepta que s’ha equivocat al reconèixer la crisi tard i reaccionar encara amb més lentitud i a mitges. I això no és un pecat venial, perquè el retard exigeix remeis molt més dolorosos que els que han hagut d’aplicar els que no van falsificar la realitat. D’altra banda, la seua continuïtat presentada ara com un exercici de responsabilitat i una espècie d’autoimmolació és contraproduent, perquè Zapatero és part del problema, i els mercats estarien molt més tranquils si el líder polític d’Espanya fos algú diferent de qui ens ha portat a aquesta situació.

Reclamar ara tots els consensos que ha menyspreat quan se li han ofert suposa desvirtuar l’essència de la democràcia, que se sustenta precisament en la necessitat i en l’existència de polítiques alternatives quan la gestió ha fracassat. La fracassada Merkel, que pot exhibir amb orgull un creixement del 3,6% anual i un atur de tan sols el 6,7%, és el testimoni viu, com ho va ser el Govern del Partit Popular l’any 1996, que hi ha solucions per a la crisi, i que hi ha receptes, com ja s’ha comprovat, en què es pot confiar.

Per això, quan Zapatero, ara amb raó, exigeix austeritat a les autonomies, no es pot oblidar que fins fa molt poc, el dèficit que ens deixava Montilla i els dos penosos tripartits li passaven desapercebuts.Tot i que tampoc pot radicalitzar Artur Mas les relacions amb la resta d’Espanya perquè a la Generalitat, com a totes les administracions públiques, els toqui ara un exercici d’austeritat responsable i inajornable.

La confiança adquireix tot el seu valor en els moments convulsos. I no la suscita Zapatero amb les seues reformes a mitges i amb les seues contínues reformes de les reformes, com tampoc hi contribueix el president de la Generalitat, que en una cínica ostentació de sinceritat, que d’altra banda és d’agrair, ens aclareix que no convoca un referèndum sobre la independència de Catalunya. Cosa que, en vista del resultat de les consultes sobiranistes, l’última a Terrassa amb una participació del 8 per cent, no deixa de ser una apreciació precisa, però que ens porta a preguntar-nos per què es vol anar en contra de la manifesta voluntat dels ciutadans.

En definitiva, per conquerir la confiança del ciutadà és essencial atendre’n les prioritats, i ara la principal és crear ocupació per garantir les pensions, la sanitat i l’Estat del benestar, i això passa per un sever exercici d’austeritat en la despesa pública, privatitzar o tancar la majoria de les més de 4.000 empreses i ens públics i eliminar les subvencions i prestacions arbitràries. No es vol acabar amb les autonomies, sinó evitar duplicitats, clientelismes, organismes superflus o ambaixades innecessàries.

Per aconseguir-ho, s’ha de recuperar la llei d’estabilitat pressupostària per a totes les administracions, derogada pel Govern socialista el 2004. Només així es podran alliberar recursos per reduir l’impost de societats, bonificar les cotitzacions o modificar la negociació col•lectiva, que és el que afavoreix els que creen ocupació, és a dir, als autònoms, les pimes i els emprenedors. Si no es fa així, continuaran els sacrificis inútils, les retallades socials, les rebaixes de les pensions i l’augment de l’atur, i continuarem esprement els emprenedors i els més febles.

El contrari a la confiança és la inseguretat jurídica, que es crea amb el desacatament a les sentències, la ruptura de la unitat de mercat o la supressió retroactiva de les primes fotovoltaiques acordada pel mateix Govern amb els particulars, o dir una cosa i fer la contrària o incomplir totes les promeses i fallar tots els pronòstics. Per això, els ciutadans hem de superar el desànim actual, confiar en nosaltres mateixos i en l’alternativa al fracàs. El Partit Popular no ens va fallar el 96 quan l’atur estava en el 22 per cent i el va reduir a la meitat, i tampoc fallarà el PP de Mariano Rajoy si el poble espanyol hi torna a dipositar la confiança.


José Ignacio Llorens Torres
Diputat del Partit Popular per Lleida
Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés

Més del mateix

De moment, no. Perquè, com aclareix el desconcertant, inquietant i confús Artur Mas, no convoca un referèndum per a la independència de Catalunya perquè es perd. I,mentrestant doncs, toca desacataments a les sentències del Suprem i del Constitucional, al qual, tot i això, es recorre per garantir un percentatge d’inversió a Catalunya. Consultes sobiranistes a la carta sense control. Es mantenen les ambaixades a l’exterior i la felicitat a l’horitzó. Quan siguem independents no tindrem ni atur ni dèficit. Hi haurà crèdits, bones pensions i arribarem a la plenitud.

En el conjunt d’Espanya, anem cap a la fallida, o sigui, cap a la intervenció de dret. De fet, ja estem intervinguts, perquè les instruccions se’ns imposen des de fora. Això explica que el campió dels drets socials acordi mesures que, abans de ser aplicades, ja es revelen com a insuficients. Perquè la visita del vicepremier xinès, el simpàtic Li, no ha servit per a res, malgrat els compliments del nostre govern. Acords de col·laboració a Sud-Amèrica que ja estaven firmats, obertura del mercat xinès per al pernil espanyol i compra de deute espanyol al tipus que toqui.

A canvi, Espanya es compromet a liderar davant de la UE que s’aixequi l’embargament d’armes als xinesos per la matança de Tiananmen, que no es parli del dissident Nobel xinès de la pau i que no es continuï demanant a la Xina compromisos per a la reducció d’emissions contaminants. És a dir, que ens convertirem en els representants davant d’Europa del principal model que hi ha al món d’explotació de la classe obrera. Tot un èxit progressista internacional del nostre govern socialista. I com que al cap de dos dies del conte xinès la prima de risc va tornar a disparar-se a 260 punts, o sigui, el doble que Alemanya, al no menys simpàtic Zapatero se li va ocórrer reunir l’elit econòmica empresarial i financera del país, convertida en una espècie de claca davant de les enèsimes rectificacions d’un president, que finalment reconeixia que la reforma laboral era insuficient, que calia revisar la negociació col·lectiva, que era necessari controlar el malbaratament en la despesa autonòmica i municipal i que eren indispensables grans acords i reformes per superar la crisi. Com acostuma a passar, els grans propòsits presidencials van quedar diluïts davant del tribunal sindical, perquè l’endemà la reforma laboral considerada insuficient ja era excessiva.

Res de nou sota el sol. Més del mateix. De sotragada en sotragada, Zapatero segueix posant i traient. Així ha passat amb els 400 euros electorals, amb el xec nadó o amb els 426 euros per als aturats de llarga durada. En altres casos només ha tret. En la retallada salarial als funcionaris, en la congelació de pensions, en la pujada de l’IVA i dels costos en l’electricitat, energia i transport. No obstant, per a algunes coses ens sobren els diners, per exemple, per indemnitzar les presumptes vexacions rebudes per les dones durant el franquisme, amb l’única prova d’una declaració jurada.

No és d’estranyar que aquesta espècie de yenka econòmica a la qual ens sotmet aquest tarambana de la nostra política provoqui una enorme inestabilitat i susciti una gran desconfiança en els nostres socis europeus i als mercats internacionals. Així, mentre la fracassada Merkel—ho recorden?— està portant Alemanya a creixements econòmics del 3% anual, nosaltres creixerem el 2015, segons ZP.

El nostre deute, el de bancs i caixes, representa més de la meitat del PIB, el més alt de la UE, i estem també, amb un 20%, al capdavant de la desocupació. Això explica un altre trist rècord, més de 50 euros de cada 100 que gasta l’Estat es destinen al pagament dels interessos del deute i a les prestacions a la desocupació. Per si amb tot això no n’hi hagués prou, com que les hipoteques emeses pels nostres bancs i caixes representen un terç del total europeu, es necessiten noves injeccions del FROB. Quant? 20.000 o 30.000 milions d’euros?Vés a saber. Fa poc teníem el sistema financer més solvent del món. Ho recorden? Però després es va haver d’injectar 11.000 milions d’euros perquè arribessin els crèdits a les famílies, als autònoms o als treballadors, i com que encara continuen sense arribar i no sabem la profunditat del forat que s’ha de tapar, cal demanar diners on sigui. Aquesta és la situació real d’Espanya, que viu una crisi política, econòmica i social sense precedents.

I és que no s’aclareixen les incerteses, dubtes i amenaces que planen sobre el nostre país, governant des de l’engany permanent. Perquè al final es descobreix que ni la descomunal crisi era una simple desacceleració econòmica, ni la guerra de l’Afganistan és una mera missió humanitària, ni l’enèsima treva electoral anunciada per ETA i per qui ja és denominat com a RuGALcaba pot suscitar credibilitat. Com tampoc es pot negar l’existència d’una alternativa de la qual s’han rebutjat, quan era el moment, les necessàries reformes econòmiques, laborals, financeres i fiscals per superar la situació. Ni es pot deixar de recordar, en definitiva, que els qui han heretat la millor situació ens deixaran la pitjor herència.

JOSÉ IGNACIO LLORENS TORRES

DIPUTAT DEL PP PER LLEIDA