Més del mateix

De moment, no. Perquè, com aclareix el desconcertant, inquietant i confús Artur Mas, no convoca un referèndum per a la independència de Catalunya perquè es perd. I,mentrestant doncs, toca desacataments a les sentències del Suprem i del Constitucional, al qual, tot i això, es recorre per garantir un percentatge d’inversió a Catalunya. Consultes sobiranistes a la carta sense control. Es mantenen les ambaixades a l’exterior i la felicitat a l’horitzó. Quan siguem independents no tindrem ni atur ni dèficit. Hi haurà crèdits, bones pensions i arribarem a la plenitud.

En el conjunt d’Espanya, anem cap a la fallida, o sigui, cap a la intervenció de dret. De fet, ja estem intervinguts, perquè les instruccions se’ns imposen des de fora. Això explica que el campió dels drets socials acordi mesures que, abans de ser aplicades, ja es revelen com a insuficients. Perquè la visita del vicepremier xinès, el simpàtic Li, no ha servit per a res, malgrat els compliments del nostre govern. Acords de col·laboració a Sud-Amèrica que ja estaven firmats, obertura del mercat xinès per al pernil espanyol i compra de deute espanyol al tipus que toqui.

A canvi, Espanya es compromet a liderar davant de la UE que s’aixequi l’embargament d’armes als xinesos per la matança de Tiananmen, que no es parli del dissident Nobel xinès de la pau i que no es continuï demanant a la Xina compromisos per a la reducció d’emissions contaminants. És a dir, que ens convertirem en els representants davant d’Europa del principal model que hi ha al món d’explotació de la classe obrera. Tot un èxit progressista internacional del nostre govern socialista. I com que al cap de dos dies del conte xinès la prima de risc va tornar a disparar-se a 260 punts, o sigui, el doble que Alemanya, al no menys simpàtic Zapatero se li va ocórrer reunir l’elit econòmica empresarial i financera del país, convertida en una espècie de claca davant de les enèsimes rectificacions d’un president, que finalment reconeixia que la reforma laboral era insuficient, que calia revisar la negociació col·lectiva, que era necessari controlar el malbaratament en la despesa autonòmica i municipal i que eren indispensables grans acords i reformes per superar la crisi. Com acostuma a passar, els grans propòsits presidencials van quedar diluïts davant del tribunal sindical, perquè l’endemà la reforma laboral considerada insuficient ja era excessiva.

Res de nou sota el sol. Més del mateix. De sotragada en sotragada, Zapatero segueix posant i traient. Així ha passat amb els 400 euros electorals, amb el xec nadó o amb els 426 euros per als aturats de llarga durada. En altres casos només ha tret. En la retallada salarial als funcionaris, en la congelació de pensions, en la pujada de l’IVA i dels costos en l’electricitat, energia i transport. No obstant, per a algunes coses ens sobren els diners, per exemple, per indemnitzar les presumptes vexacions rebudes per les dones durant el franquisme, amb l’única prova d’una declaració jurada.

No és d’estranyar que aquesta espècie de yenka econòmica a la qual ens sotmet aquest tarambana de la nostra política provoqui una enorme inestabilitat i susciti una gran desconfiança en els nostres socis europeus i als mercats internacionals. Així, mentre la fracassada Merkel—ho recorden?— està portant Alemanya a creixements econòmics del 3% anual, nosaltres creixerem el 2015, segons ZP.

El nostre deute, el de bancs i caixes, representa més de la meitat del PIB, el més alt de la UE, i estem també, amb un 20%, al capdavant de la desocupació. Això explica un altre trist rècord, més de 50 euros de cada 100 que gasta l’Estat es destinen al pagament dels interessos del deute i a les prestacions a la desocupació. Per si amb tot això no n’hi hagués prou, com que les hipoteques emeses pels nostres bancs i caixes representen un terç del total europeu, es necessiten noves injeccions del FROB. Quant? 20.000 o 30.000 milions d’euros?Vés a saber. Fa poc teníem el sistema financer més solvent del món. Ho recorden? Però després es va haver d’injectar 11.000 milions d’euros perquè arribessin els crèdits a les famílies, als autònoms o als treballadors, i com que encara continuen sense arribar i no sabem la profunditat del forat que s’ha de tapar, cal demanar diners on sigui. Aquesta és la situació real d’Espanya, que viu una crisi política, econòmica i social sense precedents.

I és que no s’aclareixen les incerteses, dubtes i amenaces que planen sobre el nostre país, governant des de l’engany permanent. Perquè al final es descobreix que ni la descomunal crisi era una simple desacceleració econòmica, ni la guerra de l’Afganistan és una mera missió humanitària, ni l’enèsima treva electoral anunciada per ETA i per qui ja és denominat com a RuGALcaba pot suscitar credibilitat. Com tampoc es pot negar l’existència d’una alternativa de la qual s’han rebutjat, quan era el moment, les necessàries reformes econòmiques, laborals, financeres i fiscals per superar la situació. Ni es pot deixar de recordar, en definitiva, que els qui han heretat la millor situació ens deixaran la pitjor herència.

JOSÉ IGNACIO LLORENS TORRES

DIPUTAT DEL PP PER LLEIDA