viernes, 27 de julio de 2012

Mesures doloroses però necessàries

Només des del més pur sectarisme polític es pot imputar a aquest govern les doloroses retallades a les quals obliga l’herència del govern Zapatero. L’atur i el deute rebuts, que han arribat a xifres majúscules i rècords històrics, un 24% d’atur i un deute que supera el 90% del PIB, ens han situat en una crítica situació i el govern de Rajoy ha fet sant i senya des del primer moment del respecte a la veritat.

Es podia, com va fer Zapatero, ocultar-la inútilment, com al final s’ha vist. Enganyant els ciutadans a dins i els mercats a fora, al final no s’aconsegueix ni una cosa ni l’altra. S’ha negat la crisi durant cinc anys i s’ha fet el contrari del que requeria la situació. Any rere any, els PGE es tancaven amb el doble de despesa del que s’ingressava; l’últim, amb 90.000 milions d’euros d’excés. El dèficit final no era del 6% com s’assegurava, sinó un 50% més alt, el 8,9%.Així és com s’han acumulat en quatre anys excessos de més de 320.000 milions d’euros.

Només que Zapatero hagués avançat les eleccions, quan a l’acabar la presidència espanyola de la UE va ser desautoritzat per Brussel•les i es va imposar la retallada dels sous als funcionaris i a les pensions, ens hauríem pogut estalviar l’últim ajust d’aquest govern de 65.000 milions d’euros, que, unit al dels 15.000 milions del mes de desembre, ha provocat, entre altres mesures, la pujada de l’IVA i els impostos i la supressió de la paga extra. Als amnèsics ara de la memòria històrica caldria recordar-los els efectes dels 6.000 milions d’euros per incentivar les adhesions electorals, o els 18.000 milions d’euros per canviar voreres, amb els quals es pretenia tapar el forat de l’atur.

Reconèixer i dir la veritat, encara que hi hagi qui diu que ens perjudica davant dels mercats, és obligació ineludible per recuperar una malparada confiança, sense la qual no podem accedir al crèdit que necessita el sistema financer “més solvent del món mundial”. Se’n recorden? Mentre la nostra economia era a la Champions, els nostres bancs i caixes estaven en les preferents, davant de la passivitat del Banc d’Espanya, que mirava cap a l’altra banda. La realitat és que estàvem enganyant i insultant Europa i nosaltres mateixos, i per això, perquè la situació era insostenible, els ciutadans van aplicar el correctiu més gran al PSOE i van atorgar al Partit Popular el suport més gran de la història contemporània. I d’aquesta manera, des del diagnòstic precís de la situació, aquest govern presidit per un Mariano Rajoy veraç, que diu la veritat dins i fora, independent i sense prejudicis per reconèixer que l’actual situació l’obliga a ajornar un programa electoral, és com es presta a atendre la primera de les necessitats.

La reducció del dèficit. Tothom pot entendre que quan es gasta molt més del que s’ingressa, arriba un punt en què la major part dels ingressos han de destinar-se al pagament del deute i els interessos, i si no és així, no et deixen els diners per continuar. Les retallades per reduir el dèficit són doloroses, indignen els ciutadans, però són inevitables per a la recuperació. La llei d’estabilitat pressupostària pactada durant les acaballes de Zapatero entre Partit Popular i PSOE, les retallades empreses per l’actual govern, el sostre de despesa dels PGE en 126.000 milions d’euros aprovat abans-d’ahir al Congrés i l’estalvi en el dèficit pressupostari de l’Administració central en 17.800 milions d’euros van en la direcció correcta per recuperar la confiança d’Europa.

Per alguna cosa Brussel·les ens deixa fins a 100.000 milions d’euros i ens ajorna la reducció del dèficit a canvi de complir, com és natural, determinades condicions. Però no només pressupostàries. La reforma laboral i l’impuls del contracte a temps parcial i indemnitzacions de 20 dies per evitar els acomiadaments, la reforma financera i la sanitària, la injecció de liquiditat de 35.000 milions d’euros perquè les administracions paguin les factures pendents als autònoms, la imminent llei per a emprenedors, l’esbossada reforma de l’Administració i la llei de comunicació audiovisual, que faculta la privatització de les televisions públiques autonòmiques i prohibeix que les despeses superin els ingressos, contribuiran que es recuperi la credibilitat a Espanya.

Però els ajustos i les ajudes també han d’arribar a les comunitats autònomes i, de la mateixa manera que Espanya ha de demanar ajudes a la UE i complir determinades condicions, el criteri és traslladable a les autonomies, que són a la UE precisament per formar part d’Espanya. Els 18.000 milions d’euros habilitats pel Govern central per ajudar, rescatar o com se li vulgui dir les autonomies s’han revelat com a essencials i molt oportuns. València, Murcia i Catalunya, que al dèficit provocat per Zapatero s’hi ha sumat el del Tripartit, ja han recorregut a aquest fons, i Espanya haurà de prestar aquesta ajuda amb la mateixa lleialtat, no sempre corresposta, exigible després a les comunitats, en forma de retallades en despeses supèrflues com ambaixades, canals de televisió, etc.

No és el moment de salvi’s que pugui, sinó de la suma i la unió, que potencia Espanya com una gran nació, que s’enriqueix amb la diversitat de les seves comunitats autònomes. Pocs dies han hagut de transcórrer per posar en evidència el greu error que suposava aquest front autonòmic contra el Govern central que propugnava el president de la Generalitat, Artur Mas. Vivim moments d’angoixa, molta gent ho està passant molt malament, però junts podem superar la crisi. I ho farem.

No voldria acabar sense dedicar un record a Gregorio Peces-Barba, el meu primer president al Congrés i de qui sempre vaig rebre un tracte equànime i excel·lent. Va ser un gran president, que va treballar amb decisió per la reconciliació dels espanyols.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat al Congrés del PP per Lleida i President d’Agricultura al Congrés

No hay comentarios: