jueves, 29 de noviembre de 2012

I ara, què?

Ni majoria excepcional, ni majoria absoluta, ni tan sols la que hi havia. És a dir, el suport per iniciar un procés de ruptura amb Espanya, que aquest era l’únic motiu de l’avançament electoral, ha obtingut un fracàs excepcional i, a partir d’ara, Catalunya, que vol seguir a Espanya i a Europa, està més dividida i més ingovernable que abans d’aquestes innecessàries eleccions.

Quan per terra, mar i aire s’han utilitzat tots els mitjans disponibles, des d’una manifestació organitzada i subvencionada per CiU, tren i autocars inclosos, es manipulen sense pudor tots els mitjans de comunicació públics i privats, es polititzen fins als èxits del Barça, s’intenta penetrar fins a les més íntimes escletxes de la societat i es promet la lluna faltant obscenament a la veritat, la magnitud del fracàs es fa inocultable.

I és que tot ha sigut una gran trampa. L’organització i utilització de la manifestació ho ha sigut, l’insòlit avançament electoral per tapar una mala gestió del Govern i eludir les pròpies responsabilitats per traslladar als altres els efectes d’unes mesures impopulars però necessàries per superar la crisi.Totes aquestes argúcies han estat descober tes pels ciutadans, que no han acompanyat Artur Mas a un viatge impossible. I és que en reiterades ocasions ja s’ha assenyalat que si CiU fa dos anys s’hagués presentat amb el missatge actual no hauria obtingut el suport electoral que va aconseguir llavors.

I el resultat de l’aventura no ha sigut només el contrari per a l’objectiu dels seus promotors, és que la governabilitat de Catalunya serà molt més complicada. CiU es queda amb 12 escons menys, dels quals 11 se’n van a ERC, i els 4 de SI reapareixen, amb un menys, en els tres de CUP. El PSC-PSOE segueix en caigu da lliure i IC recull part de les seues pèrdues, Ciutadans emergeix amb força i al Partit Popular no se’l castiga per unes retallades que la gent entén obligades per superar la crisi, i Alícia Sánchez-Camacho obté els millors resultats de la seua història.

Altrament, CiU obté els pitjors resultats d’unes autonòmiques i ERC no iguala els seus millors resultats, 23 diputats l’any 93, que van permetre elTripartit d’infaust record i que continua castigant el PSC-PSOE. Total, Artur Mas, que amb 62 diputats disposava de la majoria suficient per governar còmodament, ha dilapidat aquest capital amb una fuga de vots cap a una opció radical, ERC, que contamina electoralment tots els que hi pacten. Per què? Perquè més enllà de quimeres impossibles, la prioritat dels ciutadans és superar la crisi per solucionar els seus problemes, cosa que no és a l’agenda dels republicans.

L’horitzó és el següent per al nou Govern de Catalunya, que, indiscutiblement, passarà per CiU. Pot elegir entre continuar amb les polítiques identitàries, aquest full de ruta impossible per separar Catalunya d’Espanya, de la Unió Europea, de la PAC i de la realitat econòmica, que és al que l’obligaran els republicans, que no tenen cap altre objectiu, o pot optar per superar la crisi adoptant les mesures que Brussel·les exigeix a Espanya i, per tant, a Catalunya.

O sigui, sortir d’Espanya o sortir de la crisi. El primer és impossible. Almenys, per la via legal. Per la via il·legal, encara menys. En tots dos casos, de tota manera, no es pot seguir ocultant als ciutadans les funestes conseqüències d’una ruptura amb Espanya. ERC ho demana des de temps immemorial amb el sostre electoral que tampoc ara no ha superat; CiU, que per primera vegada s’ha tret la careta, ja ha vist les conseqüències d’una cosa que no era tan imprevisible, perquè l’Estatut ja va tindre un pobre suport i les consultes clandestines que es produeixen des de fa dos anys obtenen paupèrrims resultats.

Superar la crisi és molt difícil, però és possible. Es tracta, en definitiva, de continuar generant frustracions o atendre els problemes reals i urgents dels ciutadans, cosa que requereix sacrificis i mesures impopulars, però que són les que ens exigeixen des de la Unió Europea, a la qual tothom, aquí sí tothom, vol seguir.A Lleida, el Partit Popular ha complert les seues expectatives, consolida els dos escons, de Dolo López i Marisa Xandri, guanya un 20% de vots i a la capital aconsegueix la segona posició, superant el PSC-PSOE, la caiguda del qual no ha pogut aturar Àngel Ros malgrat els seus agosarats esforços, perquè està en el discurs socialista equivocat. Com s’ha equivocat tambéArtur Mas, que governava amb una còmoda majoria a la qual no li faltaven els responsables suports del PP. El líder convergent i els seus nois es van equivocar quan van anar al notari i ho han tornat a fer ara.Veurem si el senyor Mas entén d’una vegada que Catalunya no és un només poble, sinó una societat plural i complexa que no es pot enganyar amb quimeres impossibles.

Perquè l’aventura de Mas conduïa a l’exclusió de Catalunya d’Espanya i de la UE, a l’empobriment de Catalunya i a generar, com per desgràcia està passant, actituds antiespanyoles que provoquen actituds anticatalanes, tan reprovables i irresponsables unes com les altres, perquè acaben perjudicant Catalunya i el conjunt d’Espanya. Per aquest motiu, per acabar, la pregunta inevitable és: per això feia falta l’avançament electoral? I ara, què?

José Ignacio Llorens Torres
Diputat al Congrés del PP per Lleida
i President d’Agricultura al Congrés

No hay comentarios: