jueves, 7 de febrero de 2013

Diàleg dins de la llei

El separatisme és un fenomen com el suflé. Emergeix com si fos un tsunami i al cap del temps s’esvaeix. De fet, el mateix Artur Mas, abans del fervor secessionista que li va pujar al cap després de la Diada, ja va reconèixer que no es registraven les condicions per a les proclames independentistes i es conformava amb el pacte fiscal.

Manejava enquestes, és clar. Cap de tan rotunda com el fracàs electoral i la negativa a aquesta majoria indestructible, excepcional, que reclamava messiànicament per emprendre el viatge al terreny que és desconegut, que no és precisament en aquests moments un reclam electoral atractiu. La majoria s’ha hagut de construir després amb un soci molest, un soci que vol ser al Govern i a l’oposició alhora, i que, a més, mai ha arribat a creure’s els seus propis somnis.

I està passant com a Escòcia, que ja ha deixat de ser la referència obligada dels nacionalistes. Allà, després que en igualtat de condicions mediàtiques s’estiguin debatent els avantatges i els inconvenients de la separació, el suflé nacionalista ja està per sota del 30 per cent, i va caient.Alguna cosa deu haver tingut a veure en la rebaixa de les expectatives el fet cert, reiterades vegades aclarit per la Unió Europea, que la segregació d’una part d’un Estat que pertany a la Unió implica la seua automàtica exclusió de la Unió Europea.

Aquí, a Catalunya, després de l’enquesta del grup Godó de fa unes setmanes que deia que dos terços dels votants de CiU no donarien suport a la independència de Catalunya si suposava l’exclusió de la Unió Europea, diumenge El Periódico oferia una altra enquesta amb els següents resultats: més del 55 per cent estava en contra de la independència de Catalunya, només el 15 per cent a favor i el 26 per cent, indiferent.

I és que alguns dels raonaments defensats pels separatistes són realment grotescos i no resisteixen ni la més mínima anàlisi basada en el sentit comú. No em refereixo només al terreny econòmic, que també. Però sentir afirmar al president de la Generalitat que Catalunya no necessitaria exèrcit perquè l’OTAN cobriria gratis la nostra seguretat, quan no existeix cap país que deixi d’aportar la seua solidaritat en la defensa occidental, és tan inversemblant com la continuïtat a la UE d’una Catalunya separada d’Espanya.

Les freqüents excursions a l’Exterior a la recerca de suports acostumen a acabar en la direcció contrària que pretenen els seus promotors. Així, els 33.070 signants que demanaven, ni més ni menys que als Estats Units, suport a la causa sobiranista, s’han trobat amb la resposta que el Govern americà expressa la seua confiança en el fet que “el Govern i el poble d’Espanya resoldran l’assumpte d’acord amb les lleis i la Constitució”. Naturalment, la resposta ha tingut menys publicitat que la proposta.

I és que el diàleg dins de la llei és l’opinió cada vegada més àmplia i determinant que sorgeix des dels més variats angles de la societat catalana. Personalitats que fins ara han mantingut un silenci discret i prudent, així es manifesten. Ho ha fet Isidre Fainé, president de La Caixa, institució emblemàtica de Catalunya; MiquelValls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona; Gay de Montellà, president de Foment del Treball, i altres líders socials i sindicals.

Fins i tot el mateix president de la Generalitat,Artur Mas, sembla últimament moderar la seua actitud bel·ligerant i les seues altives insolències. I és que el risc d’una fractura social, política i econòmica a Catalunya es fa cada dia més patent, fins al punt que és molt probable que es cancel·li l’acte convocat per al dia 14 per la gran patronal catalana, on ja ha arribat la divisió. I és que, com ja reconeix el senyor Mas, el nou no té per què ser millor que el que ja tenim.

Perquè és clar, alguns fets i evidències són inocultables. Quan el Govern de la Comunitat de Madrid ha pogut col·locar el deute que el d’aquí no pot, quan el president del Bundesbank afirma que l’èxit del Govern d’Espanya ha estat no demanar el rescat, s’obre pas amb força la idea que la unió i la suma d’esforços, una vegada superades les actuals turbulències que sacsegen el mapa polític espanyol, permetran que arribi la recuperació econòmica, la creació d’ocupació i la millora de les prestacions socials, que són les preocupacions principals i reals dels ciutadans.

I, mentrestant, el victimisme té cada vegada una justificació més difícil. Perquè més d’un terç del FLA el percebrà Catalunya, que és, juntament amb Andalusia, la comunitat en què l’Estat més inverteix en infraestructures, i que sense anar més lluny rebrà gairebé el 50 per cent dels 600 milions d’euros de la recent licitació expressa anunciada pel ministeri de Foment, que s’invertiran en el cinturó de Barcelona, a la CN-2 al seu pas per Girona i en una rotonda a Margalef (Lleida), a la N-240.

En resum, l’independentisme es refreda amb la informació perquè, al final, la sobirania nacional es tradueix en canviar un grau de dependència pròxima i integral per una dependència llunyana i insolidària, que no es traduiria en avanços a la sortida de la crisi, provocaria un imparable empobriment i la fractura social seria inevitable. La pregunta, doncs, es fa inevitable: quin és l’avantatge de trencar amb Espanya?

José Ignacio Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida
President Comissió Agricultura al Congrés dels Diputats

No hay comentarios: