El
president de la Generalitat, Artur Mas, ha experimentat una radical
transformació. Ja havíem vist que qui va ser capaç d’anar al notari per garantir
que no pactaria mai amb el Partit Popular, no va tenir després cap objecció a
sol·licitar-ne el suport per aprovar els Pressupostos del 2011 i del 2012, per
convertir-lo en el blanc de tot tipus d’atacs i crítiques l’endemà de la
manifestació de l’11-S del 2012, encoratjada, promocionada i subvencionada pel
Govern de la Generalitat.
L’“Espanya
ens roba” servia per esborrar les empremtes d’un Tripartit, el del PSC-ERC-ICV,
que havia arruïnat Catalunya; servia també com a tapadora davant de la crisi i,
sobretot, per ocultar la inoperància d’un Govern, ara de CiU, dirigit des de l’ombra
per ERC, dedicat exclusivament a la causa identitària, això és, a trencar amb
la resta d’Espanya, culpable de tots els mals, incapaç d’aprovar una sola llei
i d’ocupar-se dels problemes reals que els catalans, com la resta dels espanyols,
tenim en aquests moments.
Després
de l’èxit de l’esmentada manifestació, malgrat que ja sabem que aquest tipus d’esdeveniments
no sorgeixen de manera espontània, el senyor Mas va continuar evolucionant i va sentir com
una espècie de crida bíblica que ja reflectien els cartells electorals. Es va llançar
a la recerca d’una majoria excepcional per a un projecte devers el desconegut
que l’electorat va castigar amb 12 diputats menys per a CiU, i el resultat de l’operació
ha estat un projecte cada vegada més conegut: la separació de Catalunya sota la
batuta de l’ERC d’Oriol Junqueras.
Des
d’aleshores, del rosa al groc, el projecte ha anat adquirint diverses
tonalitats. Des de la petició de la consulta, en realitat un referèndum
il·legal, que el Govern central no ha pogut acceptar perquè vulnera la
Constitució, fins al resultat d’un diàleg inexistent que pretén imposar a
Madrid la data i la pregunta de la consulta, sí o sí, el resultat de la qual s’anticipa
preparant les estructures pròpies d’un Estat independent.
Per
si de cas, l’ANC, o sigui el braç mobilitzador del Govern de CiU, ja ha
declarat la data de la declaració unilateral d’independència per a l’any 2015,
independentment, esclar, de les consultes que no se celebraran; declaració
unilateral desenraonada que ja s’ha afanyat a secundar el senyor Mas, encara
que “no al cent per cent”, i d’aquí a llavors ja s’anuncien una sèrie de mobilitzacions
a l’estil de la plaça de Kíev per retorçar la voluntat popular. Tota una
exhibició en suma de tarannà democràtic.
I
la primera reflexió és: si tan clares estan les coses, si el sentiment del
poble català ha canviat tant en tan poc temps, perquè a les eleccions generals
de fa dos anys les paperetes independentistes no van arribar al 15% i ERC només
té 3 diputats a Madrid i els de CiU no eren llavors independentistes, a què ve
tanta coacció, tant de simposi i tants actes d’exaltació nacionalistes, més
propis d’altres èpoques i règims que van desembocar en tràgiques conseqüències?
Un
dia sí i l’altre també el tàndem Mas-Junqueras parla en nom del poble català,
des d’una representativitat que els ha atorgat un sistema que ara pretenen
deslegitimar. Però, en nom de quin poble parlen? Dels agricultors que perdrien la
PAC, dels pensionistes que no podrien cobrar les pensions, de les empreses que
haurien de tancar, dels aturats que no podrien cobrar les prestacions a l’atur?
Parlen en nom dels que no estem en el pensament únic? Per què oculten les
conseqüències veritables i reals de tot tipus que provocaria la consulta?
De
balances, no només fiscals, no només de les d’un any i no només fetes des d’un
costat, parlarem en pròxims articles. I de les comercials i de les balances
entre Barcelona i Lleida, per exemple, entre rics i pobres. Però importen més
que les conseqüències econòmiques, les legals, les democràtiques, les socials i
els sentiments, les balances de tot tipus que no es poden decantar del costat
dels que volen viure millor, ells i les seues famílies, i del costat dels que
supediten els problemes dels ciutadans als seus deliris de grandesa.
No,
no es pot parlar en nom d’un sol poble, perquè som molts, la majoria fins ara,
els que volem seguir com sempre, junts. I perquè el dret a decidir s’ha
convertit en realitat en el maquillatge d’un projecte que ens condueix
directament a un règim totalitari i aquesta és precisament la pitjor de les conseqüències.
La pèrdua de llibertat. Perquè aquí i ara al que discrepa se l’acusa de dividir
o passa directament a les llistes de proscrits que el CAC envia als Tribunals,
i aquests acusadors són precisament els que han dividit en tan sols dos anys la
societat catalana en termes mai coneguts. I el poble català, la majoria, no ho
vol, això.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat al Congrés PP Lleida, President de la Comissió d’Agricultura,
Alimentació i Medi Ambient