Amb les vacances a la vista, l’activitat política a Catalunya continua girant
entorn de la llei de consultes, que continua concentrant en exclusiva l’atenció
del Govern de la Generalitat.
El
primer que crida l’atenció és que si es tracta de consultar l’opinió dels
catalans respecte a una eventual independència, si el que es pretén esbrinar
realment és què volem, no s’entén tanta propaganda i tanta manipulació i
informació esbiaixada, tant simposi i tanta ocultació de les conseqüències
reals de la ruptura amb Espanya.
És
evident que no es tracta tant de saber el que opinem i pensem els catalans com
d’influir en el nostre ànim fent servir tot tipus de procediments fins a
extrems difícilment compatibles amb la llibertat i l’estat de dret i la
democràcia. Això, la falta de debat objectiu sobre les conseqüències de la ruptura,
per la proliferació de mitjans molt subvencionats i incorporats a la campanya d’agitació
sobiranista, i sobretot els flagrants enganys del Govern als ciutadans,
determinen un debat que es tergiversa.
Amb
la llei de consultes catalana, el Govern de la Generalitat pretén convèncer els
catalans que podem exercir legalment el dret a la consulta. No és així. Perquè
si bé l’article 122 de l’Estatut atorga “competències exclusives” a la
Generalitat per celebrar consultes populars, especifica que ho haurà de fer en
l’àmbit de les seues competències i salvant el que disposa l’art. 149.1.32 de
la Constitució, que estableix que l’Estat té al seu torn “competències exclusives”
per a l’autorització de consultes populars via referèndum en l’àmbit de les
seues, com
ho és la integritat territorial de l’Estat.
Fer,
doncs, una norma legal contra la legalitat de la norma superior és senzillament
il·legal. L’altra gran fal·làcia, entre moltes més, és assegurar que una
Catalunya independent podria seguir a la UE. També és fals. Com s’han
encarregat de reiterar tots els dirigents europeus que es remeten al que
estableixen els Tractats de la Unió i com acaba de ratificar amb contundència
la cancellera alemanya Angela Merkel, que comparteix la posició del Govern
espanyol i defensa la integritat territorial de tots els estats de la Unió, una
cosa totalment contrària a la independència d’una regió.
O
sigui, sense suport legal, sense suports internacionals, perquè cap govern al
món no recolza la independència de Catalunya, amb un retrocés d’un 50% en el
que va d’any de la inversió exterior per culpa de la deriva secessionista, i
amb la sola ajuda del Govern central, que ha enviat al de la Generalitat més de
24.000 milions d’euros en dos anys per al FLA i pagament a proveïdors, Artur
Mas afronta l’entrevista amb el president Rajoy amb aparences de provocar una
altra frustració.
Perquè
com ja ha anticipat el mateix president del govern, ni Rajoy ni Mas no poden
acordar res que afecti la sobirania de tots els espanyols, com han ratificat el
Congrés i el Tribunal Constitucional. S’haurien i podrien tractar altres
qüestions de molt més profit per a la majoria dels catalans, però em temo que
Artur Mas continuarà fent-li el joc a ERC, a la CUP i a l’ANC demanant
l’impossible per alimentar l’habitual estratègia del victimisme.
El
president de la Generalitat és avui un home acorralat, víctima dels seus propis
errors, entossudit a guanyar una batalla que té perduda sense importar-li
qualsevol tipus de cost.
La
fractura social, política i econòmica del procés que impulsa s’ho emporta tot,
fins i tot el seu propi partit, en el que és tot un exemple d’autodestrucció. I
ja s’està cobrant víctimes, algunes de tant valor com Duran i Lleida, o com el nou PSC d’Iceta, que torna a la desorientació i recolza una consulta
legal que no ho és, embolica la troca amb un federalisme que no aconsegueix definir
i acaba per desorientar i desautoritzar el nou líder del Partit Socialista,
Pedro Sánchez, que tampoc no és que hagi tingut un feliç debut europeu.
En
efecte, la ruptura del pacte europeu, pel qual els populars es comprometien a
recolzar el líder socialista de l’Eurocambra, Martin Schultz, a canvi que els
socialistes recolzessin com a president de la Comissió Europea el popular
Jean-Claude Juncker, ha deixat els socialistes espanyols al costat de la
ultradreta de Le Pen, els grups antisistema antieuropeus i xenòfobs i amb una
aroma d’informalitat i falta de serietat que recorda els temps de Zapatero, que
amb desafiaments inútils acabava per perjudicar els interessos generals d’Espanya.
I
aquest és el panorama amb què enfilem agost. Un líder socialista de nou encuny
que passeja la seua gràcia i port atlètic per tot Espanya sense més compromisos.
Un
president de la Generalitat camí de convertir-se en el Zapatero de Catalunya, i
de fet en el millor agent electoral d’ERC, i un president de govern solvent i serè
que almenys concentra les seues energies, capacitats i esforços a superar una
crisi de la qual a poc a poc anem sortint, al mantenir la unitat d’Espanya,
complir i fer complir la Constitució i a l’atendre les necessitats dels
ciutadans, que no és poc en temps tan agitats com els que ens toca viure.
I
per acabar, amic lector, bones vacances!
José
Ignacio Llorens Torres
Diputat
al Congrés del Partit Popular per Lleida
