jueves, 25 de septiembre de 2014

Amb el cor i amb el cap

Per als nostres sobiranistes catalans obstinats en la similitud entre Escòcia i Catalunya, el resultat ha representat una autèntica gerra d’aigua freda. D’altres, tanmateix, hem sostingut tot el contrari, com fins i tot va haver d’aclarir Alex Salmond. Escòcia era un estat independent abans d’integrar-se al Regne Unit el segle XVIII; Catalunya mai no ho ha sigut, des de finals del segle XV va estar integrada en la Monarquia Hispànica i anteriorment a la Corona d’Aragó. El referèndum escocès era legal i, per tant, democràtic; el que es proposa aquí no és legal ni democràtic perquè no hi ha res menys democràtic que incomplir la llei. L’autonomia d’Escòcia és molt menor que la de Catalunya i l’esquerra que allà és capaç d’anteposar l’interès general al partidista, aquí acaba alineada amb els separatismes per tal d’erosionar el PP. A més, el referèndum escocès ha estat impulsat per l’SNP d’Alex Salmond, que va guanyar les eleccions regionals amb majoria absoluta amb un programa explícitament independentista. Aquí no. La conversió a l’independentisme de Convergència és recent i la majoria excepcional que demanava Artur Mas li va costar 12 diputats que no la dimissió, que això sí que és exemplar! Les similituds, en tot cas, caldria buscar-les en les reaccions que provoquen els resultats d’aquest tipus de referèndum.

Així, davant de la unió, la resposta econòmica dels mercats ha sigut tan positiva com la unànime satisfacció de tots els líders europeus perquè s’hagi evitat una fragmentació que podia encomanar-se i atemptar contra l’esperit d’integració de la UE. I és que davant d’una decisió tan important com la que afecta la integritat d’un estat i l’enorme transcendència i inquietud interna i internacional que suscita la seua possible divisió, es posa de manifest la necessitat de mecanismes constitucionals que defensin l’estabilitat del sistema i el protegeixin de majories exigües, canviants i conjunturals. Així, l’independentisme quebequès, que ja ha perdut dos referèndums, l’últim el 1995 per amb prou feines 20.000 vots, ara és recolzat tan sols per un 30% de l’electorat, i aquí, a Catalunya, no fa més de 5 anys només el 16% dels votants donaven suport al separatisme. Han canviat tant les coses en tan poc temps per parlar en nom de tot el poble català i presentar com a inevitable una consulta que, com que és il·legal, únicament pot ser votada pels que volen la ruptura? Malgrat la reforma de l’Estatut promoguda per Zapatero i Maragall a la qual amb prou feines va donar suport poc més del 35% dels catalans, i que ha sigut la metxa de les últimes diades cada vegada més incendiàries i subvencionades, els resultats electorals i els últims sondejos indiquen que la majoria dels catalans prefereixen les solucions a la ruptura.

Per tant, es pot continuar alimentant la frustració i el victimisme amb banderes, reverberacions i tot tipus de campanyes d’agitació i odi, però malgrat la vergonyosa manipulació de TV3 i d’un procés sobiranista farcit de trampes, en el qual fins i tot la pregunta final és equívoca, ni arriba la presumpta majoria excepcional ni molt menys existeix unanimitat en les diades, perquè allà es barregen els descontentaments, els que aprofiten el conflicte territorial però que en el fons busquen el conflicte social i els radicals de tot tipus amb Junqueras i Mas al capdavant. Tampoc no és que hi hagi unitat a les files sobiranistes malgrat l’inaudit i deslleial suport dels socialistes al referèndum il·legal aprovat divendres passat dia 19 al Parlament, que posa de manifest una vegada més que no són de confiança i al qual només es van oposar dels 15 diputats lleidatans les diputades del PP, Dolors López i Marisa Xandri. És que estaven representant el conseller Pelegrí i l’alcalde Ros la voluntat dels ciutadans que en el seu dia els van votar? Sens dubte no la dels nombrosos lleidatans que aquell mateix dia vam anar a un acte convocat per Societat Civil Catalana i entre els quals em trobava com l’únic dels quatre diputats al Congrés elegit per Lleida. I allà a la Seu Vella hi havia des de diferents ideologies polítiques els que no renunciarem als nostres sentiments com a lleidatans, catalans i espanyols, els que volem continuar junts com sempre des que vam nàixer, aquí i amb la resta d’espanyols, els que apel·lem a la llibertat en una Catalunya cada vegada menys lliure i més manipulada, els que exigim respecte a la legalitat, a la raó i a la veritat. Perquè no és veritat que Espanya ens roba, ens compra la meitat del que produïm, 2 vegades més que França i 5 més que Alemanya, són d’altres els que ho fan en nom de Catalunya i exigim també que no s’ocultin les conseqüències econòmiques reals d’una ruptura que ens deixaria fora de la UE, del BCE i dels organismes internacionals. És veritat que alguns viurien millor i ja no haurien d’anar a Suïssa i Andorra, però la majoria no, perquè una Catalunya independent seria més pobra i tindria més atur i més problemes per sostenir les pensions i la sanitat.

Votar, Sr. Mas, hem votat moltes vegades des de la restauració de la democràcia, totes les lleis i la Constitució que ara vol atropellar i que li ha permès assolir la presidència de la Generalitat. No la utilitzi per destrossar Catalunya i per dividir les famílies, els amics i la societat, perquè els nacionalismes exacerbats van provocar el segle passat a Europa les pitjors guerres de la humanitat. L’any 1934 la Generalitat es va aixecar contra la legalitat republicana. Les conseqüències van ser desastroses. Sigui president de tots els catalans. No les repetim, els ho demanem amb el cor i amb el cap.

José Ignacio Llorens Torres
President de la Comissió d’Agricultura al Congrés dels Diputats