Processos
de participació ciutadana, els anomena ara, sense control ni garanties, amb
urnes de cartró que recorden les fracassades consultes municipals. Resum, de
referèndum a consultes, de consultes a enquestes i en l’horitzó unes eleccions plebiscitàries
que no ho són.
La
divisió és un altre cost no menor que al si de la societat catalana arriba fins
a les famílies. La unitat somiada per Mas ha partit la política catalana en dos
blocs, aquells que volen la ruptura amb Espanya i els que volen seguir, com
sempre, a Espanya. Ni tan sols no ha aconseguit l’inefable president de la
Generalitat la unitat de l’anomenat bloc sobiranista, el qual ara mateix
recorda a la cabina dels germans Marx, amb els còmplices repartint-se el botí
inexistent del qual al final s’emportaran la millor part els de la sabatilla i
les agitadores socials i antisistema que presideixen les supersubvencionades ANC
i Òmnium.
Efectivament,
l’ANC de la Forcadell i l’Òmnium de Casals han passat de ser utilitzats per Mas
a utilitzar-lo a ell, donar- li instruccions de compliment obligat i són les
encarregades ara de mantenir l’ànim un punt alacaigut del nostre indesmaiable personatge,
al qual, d’una banda, se li resisteix el somicaire Junqueras per formar una
llista única que dissimuli l’estrepitós fracàs electoral que espera a
Convergència i, de l’altra, se li escapen la Unió de Duran i Lleida, els d’Iniciativa
i la CUP, farts de ser utilitzats.
O
sigui, l’escenari és la unió sobiranista saltant pels aires, la de CiU
trencada, les catalines d’ANC i Òmnium ordenant el
procés, aquesta espècie de camises brunes passant
per les cases prometent el món feliç, les institucions catalanes incitant per
terra, mar i aire a la rebel·lió contra l’Estat iTV3 prosseguint la seua
campanya desvergonyida i obscena per tal d’incorporar addictes a la causa, amb
la inestimable col·laboració d’un Mas al qual no se li pot negar que no ha
escatimat generosos esforços i sacrificis per
conduir-nos a les portes d’aquest escenari desconegut.
Perquè
no és conegut fins ara un procés d’autodestrucció d’un partit a favor d’un
altre que passarà als annals de la història. Perquè dels 62 diputats que va
aconseguir CiU el 2010 davant dels 10 d’ERC, els republicans al cap de 2 anys
van rebre l’inesperat regal dels 12 diputats que va perdre CiU, amb la qual
cosa la diferència va quedar en 50 a 22. I com que l’obsequi convergent
prossegueix, segons tots els vaticinis, s’invertirà el lideratge a favor de
Junqueras, que com és natural no accepta la llista única. En resum, declaració
unilateral d’independència a l’horitzó, Catalunya immersa en la incertesa i
estupor generalitzat davant d’un Govern que ha dilapidat 62 diputats per
governar i ha sigut incapaç de fer ho.
És
que ha passat una cosa enormement greu per tal que una legislatura que ara
hauria d’estar acabant, perquè va començar l’any 2010, que va ser interrompuda
al cap de dos anys amb unes altres eleccions per iniciativa d’un partit al qual
els catalans van confiar la majoria suficient per tal de governar, que ha sigut
incapaç de fer ho i d’afrontar els mateixos problemes que la crisi ha provocat a
la resta de territoris espanyols, ha empitjorat encara més l’herència rebuda i
únicament s’ha dedicat a encoratjar un procés que, encobert en tota classe
d’eufemismes, únicament persegueix trencar amb Espanya malgrat que aquest objectiu
no figurava en el programa electoral amb el qual CiU va guanyar les eleccions? Quina
legitimitat pot invocar en el futur qui no respecta la del present i va
prometre complir la Constitució que ara menysprea i que li va permetre assolir
la presidència de la Generalitat?
El
cost en termes democràtics és brutal perquè la democràcia se sustenta en el
compliment de la llei, la màxima expressió de la qual en un estat de dret és la
Constitució que va ser votada per més del 90% dels votants catalans i de la
resta d’espanyols. Però és que el cost econòmic de la ruptura amb Espanya, que
s’oculta, és suïcida. En aquest sentit, el deute propi de la Generalitat, que
són més de 60.000 milions d’euros, ascendiria al 145% del PIB català al sumar la
part del deute de l’estat. Seria impagable.
Una
Catalunya independent no només quedaria fora de la UE, de la PAC i de l’OTAN,
el saldo comercial amb la resta d’Espanya que és favorable a Catalunya quedaria
molt minvat pels aranzels, la fuga massiva d’empreses i capitals posaria en
risc el pagament de pensions i subsidis, la inversió estrangera cauria en
picat, la qual cosa ja es comença a notar perquè l’últim semestre ja ha caigut
respecte al mateix període de l’any anterior, des de 1.267 ME a 522 ME, la
pèrdua de liquiditat dels bancs catalans sense el paraigua del BCE faria
inevitable el corralito i Catalunya quedaria en
fallida. S’utilitza tota classe de mètodes espuris i propaganda perquè l’eufòria
separatista superi la majoria silenciosa que segons tots els sondejos és més nombrosa
i vol seguir a Espanya. Ja s’ha vist a Escòcia que una cosa són les marxes de
carrer i una altra, la realitat. L’Espanya ens roba ja
ha desaparegut per raons òbvies del discurs sobiranista, però es continua ocultant
que la Generalitat per tal de pagar els serveis públics bàsics ha rebut de
l’Estat en el que va de legislatura més de 40.000 ME, un terç del total. De
veritat ens podem creure que l’origen d’aquest guirigall és la frustració
provocada per la reforma de l’Estatut de ZP de l’any 2006 que només va recolzar
el 36,1% dels catalans? Es pot pensar en altres raons, “viurem molt millor”, ells
sí, és l’única veritat que diuen i més tranquils, perquè tot quedaria tapat.
Però en mans de qui quedaria Catalunya?
José Ignacio
Llorens Torres
Diputat al Congrés del Partit Popular per
Lleida
No hay comentarios:
Publicar un comentario