viernes, 23 de enero de 2015

La ruta de l’engany

Ni eleccions al març, ni llista unitària, la marca blanca que pretenia Artur Mas per esborrar l’empremta de Convergència, ni eleccions plebiscitàries perquè no existeixen en la nostra ordenació jurídica, només eleccions autonòmiques per a Catalunya anticipades per al setembre, llistes separades, les de CiU i ERC en un ferotge cos a cos, perquè aquí en nom de Catalunya el que es dirimeix és la lluita pel poder i una llarguíssima campanya electoral amb uns Pressupostos de la Generalitat que seran pressupostos de campanya.

Aquest és el panorama immediat d’un procés, el sobiranista, farcit d’enganys. El primer ha sigut la fulgurant i espectacular conversió al separatisme d’Artur Mas, que el repudiava abans del 2010.Va guanyar llavors les eleccions i va rebre la confiança per governar. Ha sigut incapaç de fer-ho, tres eleccions autonòmiques en menys de cinc anys és tot un rècord sense parió en el món democràtic occidental. No era independentista Mas el 2010, no, ni Convergència. Ho han estat després.

L’argúcia ha consistit a canalitzar cap a la sobirania independentista el sentiment de descontentament social provocat per la crisi, per les pèssimes herències rebudes del Tripartit i del govern Zapatero i pels ajustaments, consegüents i obligats, a què aviat va renunciar el Govern de la Generalitat, perquè ha estat el tan injuriat Govern Central el que ha garantit aquests anys amb més de 30.000 milions d’euros el funcionament dels serveis públics, el pagament a proveïdors i l’atenció als venciments de deute de la Generalitat.

Ha sigut un bon negoci per al Govern català desentendre’s de les seues obligacions i traspassar-les al Govern de Madrid, la qual cosa no li ha impedit excitar una campanya de confrontació en la qual el dret a decidir s’ha convertit en el gran instrument de desgast. Fal·laç argument, perquè els catalans l’hem exercit quan hem votat d’acord amb la llei i la Constitució, que són les que han permès a Mas arribar a la Presidència de la Generalitat, i no hi ha res menys democràtic que l’incompliment de les lleis.

És a les Autonòmiques del 2012 quan es produeix el gran salt qualitatiu cap a la sobirania de Mas i els seus. Eufemístic encara llavors, però el viatge a Ítaca és castigat amb 12 diputats, que es va emportar el gran rival, sempre disposat en nom de la gran causa a viatjar a aquest paradís i mantenir viu l’oasi català, com s’està comprovant a l’impedir per quarta vegada la compareixença al Parlament del President Mas perquè expliqui les seues implicacions sobre el cas Pujol.

És evident que en aquesta Arcàdia feliç de Convergència i ERC la impunitat dels nostres governants estaria garantida i tots viuríem més feliços. Però per mantenir tot aquest muntatge és indispensable un enorme malbaratament propagandístic. No s’han escatimat esforços, no, per tal de mantenir l’essencialisme protagonitzat per la mal denominada societat civil, o sigui Òmnium iANC, en realitat gregaris subvencionats que han passat a liderar el procés, i per excloure i intimidar els que no estan en el pensament únic. La Cope, la Ser i Onda Cero, entre d’altres, ho saben.

Però malgrat això els números no surten. Ni els números electorals, perquè el resultat del simulacre del 9-N no va ser l’esperat malgrat les trampes, ni els números econòmics, perquè el deute que va rebre l’actual Govern català de 30.000 milions d’euros ha pujat en poc més de 4 anys a 67.000. Diners de sobra per a inútils estructures d’Estat, ambaixades permanents, campanyes d’agitació, propaganda i intoxicacions, subvencions identitàries, etc., però no per a la Sanitat, com revela el fet que Lleida, Tarragona i Girona han de derivar a Barcelona el 25% dels infartats, més de 2.500 entre el gener i el setembre del 2014, perquè les unitats d’hemodinàmica només funcionen 12 hores diàries,de 8 a 20 hores. Fa uns dies per desgràcia un malalt de Tarragona ja no va poder arribar a l’hospital de Barcelona.

Un altre engany és ocultar, com s’està fent, que la inversió estrangera a Catalunya hagi disminuït del gener al setembre del 2014 en un 45% malgrat que Oriol Pujol i Artur Mas ja no col·laborin com el 2010 en la deslocalització d’empreses com Yamaha o Sony. I és que trencar l’Estat més antic d’Europa amb més de 500 anys d’història, aïllar-nos d’Europa i del món i dividir com mai la societat, que ja recorda la del País Basc, sense bombes de moment, és gratis, com ja es veu, perquè arruïnaria el nostre futur, i no és possible pacíficament, perquè seria un cop d’Estat a la democràcia.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida