Ni eleccions al març, ni llista unitària, la
marca blanca que pretenia Artur Mas per esborrar l’empremta de Convergència, ni
eleccions plebiscitàries perquè no existeixen en la nostra ordenació jurídica,
només eleccions autonòmiques per a Catalunya anticipades per al setembre, llistes
separades, les de CiU i ERC en un ferotge cos a cos, perquè aquí en nom de
Catalunya el que es dirimeix és la lluita pel poder i una llarguíssima campanya
electoral amb uns Pressupostos de la Generalitat que seran pressupostos de campanya.
Aquest és el panorama immediat d’un procés,
el sobiranista, farcit d’enganys. El primer ha sigut la fulgurant i
espectacular conversió al separatisme d’Artur Mas, que el repudiava abans del
2010.Va guanyar llavors les eleccions i va rebre la confiança per governar. Ha
sigut incapaç de fer-ho, tres eleccions autonòmiques en menys de cinc anys és tot
un rècord sense parió en el món democràtic occidental. No era independentista
Mas el 2010, no, ni Convergència. Ho han estat després.
L’argúcia ha consistit a canalitzar cap a la
sobirania independentista el sentiment de descontentament social provocat per
la crisi, per les pèssimes herències rebudes del Tripartit i del govern
Zapatero i pels ajustaments, consegüents i obligats, a què aviat va renunciar
el Govern de la Generalitat, perquè ha estat el tan injuriat Govern Central el que
ha garantit aquests anys amb més de 30.000 milions d’euros el funcionament dels
serveis públics, el pagament a proveïdors i l’atenció als venciments de deute
de la Generalitat.
Ha sigut un bon negoci per al Govern català
desentendre’s de les seues obligacions i traspassar-les al Govern de Madrid, la
qual cosa no li ha impedit excitar una campanya de confrontació en la qual el
dret a decidir s’ha convertit en el gran instrument de desgast. Fal·laç
argument, perquè els catalans l’hem exercit quan hem votat d’acord amb la llei i
la Constitució, que són les que han permès a Mas arribar a la Presidència de la
Generalitat, i no hi ha res menys democràtic que l’incompliment de les lleis.
És a les Autonòmiques del 2012 quan es
produeix el gran salt qualitatiu cap a la sobirania de Mas i els seus. Eufemístic
encara llavors, però el viatge a Ítaca és castigat amb 12 diputats, que es va
emportar el gran rival, sempre disposat en nom de la gran causa a viatjar a
aquest paradís i mantenir viu l’oasi català, com s’està comprovant a l’impedir
per quarta vegada la compareixença al Parlament del President Mas perquè
expliqui les seues implicacions sobre el cas Pujol.
És evident que en aquesta Arcàdia feliç de
Convergència i ERC la impunitat dels nostres governants estaria garantida i
tots viuríem més feliços. Però per mantenir tot aquest muntatge és
indispensable un enorme malbaratament propagandístic. No s’han escatimat
esforços, no, per tal de mantenir l’essencialisme protagonitzat per la mal
denominada societat civil, o sigui Òmnium iANC, en realitat gregaris
subvencionats que han passat a liderar el procés, i per excloure i intimidar
els que no estan en el pensament únic. La Cope, la Ser i Onda Cero, entre
d’altres, ho saben.
Però malgrat això els números no surten. Ni
els números electorals, perquè el resultat del simulacre del 9-N no va ser l’esperat
malgrat les trampes, ni els números econòmics, perquè el deute que va rebre l’actual
Govern català de 30.000 milions d’euros ha pujat en poc més de 4 anys a 67.000.
Diners de sobra per a inútils estructures d’Estat, ambaixades permanents,
campanyes d’agitació, propaganda i intoxicacions, subvencions identitàries,
etc., però no per a la Sanitat, com revela el fet que Lleida, Tarragona i
Girona han de derivar a Barcelona el 25% dels infartats, més de 2.500 entre el
gener i el setembre del 2014, perquè les unitats d’hemodinàmica només funcionen
12 hores diàries,de 8 a 20 hores. Fa uns dies per desgràcia un malalt de
Tarragona ja no va poder arribar a l’hospital de Barcelona.
Un altre engany és ocultar, com s’està fent,
que la inversió estrangera a Catalunya hagi disminuït del gener al setembre del
2014 en un 45% malgrat que Oriol Pujol i Artur Mas ja no col·laborin com el
2010 en la deslocalització d’empreses com Yamaha o Sony. I és que trencar
l’Estat més antic d’Europa amb més de 500 anys d’història, aïllar-nos d’Europa
i del món i dividir com mai la societat, que ja recorda la del País Basc, sense
bombes de moment, és gratis, com ja es veu, perquè arruïnaria el nostre futur,
i no és possible pacíficament, perquè seria un cop d’Estat a la democràcia.
José Ignacio
Llorens Torres
Diputat al Congrés del Partit Popular per
Lleida